"La llengua és una eina d’identitat i de llibertat"

Jordi Badia, filòleg i corrector s'endurà el guardó de Comunicació dels Premis Regió7 per la seva aportació i dedicació a la llengua catalana. La gala de lliurament de premis serà el proper dimarts 11 de novembre a les 7 del vespre al teatre Kursaal de Manresa. L'entrada és gratuïta, però cal reservar el seient a través del web del Kursaal.

Com viu aquest reconeixement a la seva tasca com a divulgador de la llengua catalana?

Amb una certa sorpresa, perquè no estic acostumat a rebre premis, i menys d’un mitjà tan proper com Regió7, que he llegit tota la vida. Aquest guardó m’emociona especialment perquè arriba des del territori, des de casa, i reconeix una feina feta amb passió i constància.

Ha dedicat tota la seva trajectòria a cuidar i difondre el català. Què el mou a fer-ho?

Hi he dedicat tota la vida: des dels dinou anys, quan vaig començar a treballar de corrector, fins avui, que en tinc seixanta-dos. Aquesta vocació em ve molt marcada per la figura del meu germà, Joan Badia i Pujol, un gran defensor de la llengua i activista cultural que em va encomanar l’interès i l’amor pel català. Ell em va fer veure que la llengua no és només una eina de comunicació, sinó també d’identitat i de llibertat. Vaig començar com a corrector a TVE Catalunya, després vaig passar a TV3, a l’administració pública i finalment a VilaWeb, on ja fa anys que exerceixo de cap d’estil. També vaig ser professor de català durant una dècada, i aquella etapa va reforçar la meva convicció que la llengua es defensa millor quan s’ensenya i s’estima.

Com veu l’estat actual de la llengua als mitjans i a les xarxes socials?

Als mitjans, la situació és desigual. Hi ha mitjans que es prenen la llengua molt seriosament i disposen de professionals que en vetllen la qualitat, i això es nota i dignifica el producte final. Però n’hi ha d’altres que no ho fan, i el resultat és preocupant: es transmet una imatge de descurança que repercuteix en el prestigi del català. Pel que fa a les xarxes, és un veritable campi qui pugui: hi conviuen la rigorositat i la desinformació. Hi ha gent que parla sense coneixements, però també molts usuaris que difonen la llengua amb passió i amb serietat, especialment joves. Això és una gran notícia. Els vídeos i continguts que faig, tant els piulets diaris com els articles, m’han permès veure que hi ha una set de català molt gran. La gent és conscient de les seves mancances, però té ganes d’aprendre i millorar. El català és viu, no és arcaic ni fossilitzat; evoluciona i s’adapta, i aquesta vitalitat és una porta d’entrada per a les noves generacions.

Troba que la llengua és encara una eina de cohesió social?

Als anys setanta i vuitanta, el català va tenir un paper fonamental de cohesió i d’ascens social. Si volies progressar al país, havies de dominar la llengua pròpia. Amb els anys, aquest paper s’ha anat afeblint, però no ha desaparegut. Cal una voluntat política i social compartida per recuperar-lo. Ni els governs poden fer-ho sols, ni la societat pot esperar que tot vingui de dalt, s’ha de fer una feina conjunta. Si el català no torna a ocupar aquest espai central, com a llengua comuna i de convivència, tindrem mala peça al teler.

Hi ha algun aspecte del català actual que el preocupi especialment?

Molts catalanoparlants tendeixen a canviar d’idioma per defecte, fins i tot quan no cal. També em preocupa la simplificació excessiva del llenguatge en alguns àmbits, i la tendència a abandonar mots genuïns que ens donen personalitat. Per això reivindico la riquesa del lèxic, les expressions pròpies i, sobretot, el plaer de parlar amb consciència.

Els seus llibres i publicacions arriben a molts públics diferents. Creu que la divulgació pot ser una eina efectiva per normalitzar el català?

Sens dubte. Els llibres com Salvem els mots o No val a badar arriben a un públic que vol reflexionar i aprofundir, mentre que els vídeos o els piulets diaris connecten amb un públic molt més ampli i espontani. Cada format té la seva força: els llibres conviden a la lectura pausada i al pensament crític; les xarxes, en canvi, ofereixen immediatesa i difusió massiva, tot i que amb el risc de ser efímeres. Però l’interès que desperten aquestes iniciatives demostra una cosa molt clara: hi ha una consciència creixent sobre la necessitat de preservar i millorar el català. Les persones volen parlar bé, volen conèixer les paraules i els matisos de la llengua. I això, al capdavall, és un signe d’esperança.

Si hagués de triar un mot que definís la seva trajectòria, quin seria?

Una paraula molt genuïna: “fal·lera”. M’agrada perquè expressa la idea de fer les coses amb il·lusió, amb energia, amb aquella passió gairebé contagiosa. Em defineix força, perquè sempre he intentat transmetre entusiasme per la llengua. Al capdavall, si estimem allò que fem, tot flueix millor.