Rescatant mil imatges de la memòria i refrescant l´allau de sensacions viscudes l´1 d´octubre, el periodista Quico Sallés (Barcelona, 1972), veí de Sant Joan de Vilatorrada des de fa vuit anys, va escriure el llibre On eres l´1-O? d´una tirada una nit que va acabar quan ja sortia el sol. El resultat és una «crònica» dels fets viscuts a Catalunya entre el 29 de setembre i el 3 d´octubre. «No parlo del discurs del rei perquè és un fenomen extern i jo em centro en el que va succeir aquí», afirma Sallés, que treballa al diari digital elmon.cat però aleshores escrivia per a la web de La Vanguardia.
Vostè explica que va fer nit a l´institut Quercus de Sant Joan de Vilatorrada abans del referèndum amb motiu de la crida que es va fer per ocupar les escoles. Ja ha paït el que va passar?
Trigarem a pair-ho. Des de l´1-O res no és igual. La societat catalana està altament polititzada i aquell dia es va veure que el tigre, l´Estat espanyol, no era de paper.
L´independentisme va pecar d´ingenuïtat?
Si només hagués volgut espantar, el Govern no hauria enviat deu mil policies. Hi havia qui deia que Espanya no es podia permetre la imatge de la guàrdia civil traient urnes... I tant que pot. El gran clic va ser l´«A por ellos!»: es va entrar en una nova dimensió política en què es veia que serien capaços de fer tot el que calgués. Es va iniciar un procés de deshumanització de l´independentisme.
Explica que una periodista del diari ABC, l´1-O, va culpar Puigdemont del que passava.
Vaig anar a moltes escoles i es palpava una tensió emocional que era defensiva però, també, ofensiva: la reacció del «què s´han cregut». La gent va perdre la por. I el dia 3, hi havia molta gent jove a qui havien pegat els avis, molta gent parlant en castellà.
El 27 d´octubre, declaració d´independència, presó, exili...
Aquell dia, dos consellers em van dir: ´molts lleparem molt´. I tots dos són a la garjola. Recordo que en Joaquim Forn, el conseller d´Interior, em va dir al setembre que el Govern espanyol mai els perdonaria el que havia passat el dia dels atemptats de Barcelona.
Malauradament, tenia raó.
Històricament, s´ha demostrat que l´Estat espanyol té molta mala llet. No pot consentir que es vulgui trencar la integritat territorial i per evitar-ho fa servir tots els mecanismes legals i il·legals. La unitat d´Espanya per sobre de la separació de poders.
Per què els polítics independentistes no van fer el necessari per estalviar-se presons i exilis?
Crec que a la societat civil hi ha més consciència del poder de l´Estat que no pas entre els polítics.
Hi va haver moments per frenar el procés.
El 10 d´octubre, Puigdemont va rebre la trucada de Donald Tusk, president del Consell Europeu, dient-li que no tirés endavant la declaració d´independència i així Europa obligaria Rajoy a seure a la taula. Puigdemont va complir, però no va rebre mai la segona trucada, i de ser un tema europeu, el procés català va tornar a ser un assumpte intern d´Espanya.
L´independentisme va perdre la inèrcia que portava?
L´1 d´octubre, l´Estat va quedar estabornit: deia que no hi hauria urnes i hi va haver urnes, vots, observadors internacionals i resistència passiva. A Espanya es va intensificar una sensació que havien tingut el mes d´agost: a Catalunya no hi havia estat. Qui va parlar després dels atemptats? El president de la Generalitat, el conseller d´Interior i el major dels Mossos d´Esquadra. Venia Rajoy i era com si anés a París, a un altre estat, i a més es va xiular al rei.
La resposta de l´Estat, però, ha estat contundent.
Corre la llegenda urbana que, l´1-O, veient la imatge internacional que estava donant Espanya, Rajoy va dir a Zoido «¿qué haces, loco?». Per això, al migdia es van aturar els atacs. Però la resposta posterior ha estat molt dura, l´Estat necessitava recuperar autoritat.
A quin preu, però?
Tant li fa, no li importa gens, a Espanya els aplaudeixen. Ara veuen que hi ha l´oportunitat de posar fi al problema català.
No és ingenu creure això?
Ja es veu que no se n´han sortit.
I l´esquerra?
L´única esquerra que hi ha a Espanya és la que està enterrada a les cunetes. L´esquerra espanyola va desaparèixer el 1939. El tema català ha unit molt dreta i esquer-ra, fins i tot Podemos estan amagats per no rebre. No hi ha una esquerra progressista, i la dreta espanyola és catòlica i reaccionària.
Què ha de fer l´independentisme ara?
Un 1 d´octubre tot sovint, que els Comitès de Defensa de la República o les entitats que sigui facin d´estat, ajudin les famílies vulnerables... coses palpables que construeixin república.
Fins que, en unes eleccions, l´independentisme sigui el 62%, per posar una xifra?
Això a Espanya tant se li´n fum.
Tindria un argument menys.
Sí, cert. La penyora de l´independentisme és no haver arribat al 50%. S´han passat dues de les tres fases d´un procés com aquest: l´efecte causant, el desencadenant i falta el detonant. Això pot trigar tres mesos o trenta anys.
Quin pot ser el detonant? Un mort? Puigdemont a la presó?
O l´estigmatització dels professors catalans... Des de l´1-O, la gent ha pres consciència que té molt poder. El problema és que no es va saber administrar la victòria.
Què calia fer?
Hi ha diverses tesis: declarar la República i defensar-la, convocar eleccions... L´Estat havia enviat a les cancelleries europees un avís explicant que hi podia haver un Maidan a Catalunya.
Com la revolta ucraïnesa.
Sí. Una altra opció era obrir un altre procés a llarg termini. La democràcia és cara i llarga d´obtenir.
