19 de abril de 2018
19.04.2018
40 Años
40 Años

«Vull posar el llenguatge a prova»

L'autora de Castellbell i el Vilar Montserrat Garcia publica el seu segon poemari en català, «Les harmonies fràgils»

21.04.2018 | 07:04
La poetessa Montserrat Garcia

Filla de Castellbell i el Vilar, treballa a Montserrat i viu a Manresa. Garcia ha trobat la seva veu fent una poesia depurada, essencialista, que fins ara s'ha posat al servei de la descripció de l'amor i les seves fragilitats

Dir el mínim per suggerir el màxim. Amb aquesta filosofia com a punt de partida ha bastit Montser-rat García Ribas Les harmonies fràgils, el segon poemari que publica en català vuit anys després de Com l'últim joc de mai. Divendres prendrà part en la Revetlla de Sant Jordi, a la Biblioteca del Casino, i dilluns signarà llibres a la parada d'Òmnium.

Amor i desig. Què ens vol explicar en aquest nou llibre?
Les harmonies fràgils no parla pròpiament d'amor, sinó que vol 'dir' l'amor, la fragilitat. És un repte, un pas més enllà.

Per què és un repte?
Sobre l'amor ja s'ha dit tot, de totes les formes possibles, i jo intento, a través de les imatges, dels poemes, mostrar, dir, aquesta fragilitat.

Segueix, doncs, en la línia de «Com l'últim joc de mai»?
Tinc cinc poemaris, tres publicats (un en castellà) i dos que encara no han vist la llum. Quatre dels llibres fan una mirada a les relacions, al desig, en un món fràgil, liquid, el nostre, el del segle XXI. La mirada és la meva veu poètica, i faig èmfasi en la fragilitat.

De fet, una paraula recorrent en els seus poemes és «cos».
El primer capítol és Escorça i ombres, es refereix al cos. Les harmonies fràgils són aquelles coses agradables que tots busquem, vivivim en una arcàdia feble.

Una reflexió sobre la condició humana, doncs?
Sí, una mirada al món actual. Hi ha coses que se'ns escapen de les mans, s'ha perdut consistència.

La seva poesia és molt depurada. Què hi cerca en aquesta opció estètica?
A l'inici, jo no era tant minimalista, però he anat trobant la veu. Hi ha poetes cada llibre dels quals és diferent, d'altres tenen una línia que va evolucionant. Jo participo d'aquesta segona opció, de l'intent d'anar fent una obra. La meva filosofia de base és essencial: no posar paraules de més. Vull posar el llenguatge a prova.

Doncs ho aconsegueix.
I, de fet, per a mi, els poemes de Les harmonies fràgils encara són massa llargs.

N'hi ha, fins i tot, de només quatre versos breus! Gairebé es perden dins de la pàgina.
Intento mantenir la intensitat. Són poemes més per llegir que per recitar. M'agrada que cada lector capti els seus matisos, que trobi idees en les quals jo no hi he pensat i que el poema tingui un efecte sobre ell.

Són peces molt pensades?
Molts versos surten de manera inesperada. Sempre tinc un bloc o un full al costat per apuntar el que se m'acudeix. Penso si aquests versos sonen bé i, si s'escau, els poleixo, els treballo.

La poesia surt de la inspiració, però també s'ha de buscar.
És màgia? A vegades em pregunto si algun dia perdré aquesta capacitat. De moment, els versos van apareixent. Cada dia intento llegir i, encara que la poesia que estigui llegint no tingui res a veure amb la meva, crec que es crea un estat propici per a l'escriptura.

Té pensat endinar-se en altres gèneres, com la novel·la?
Una novel·la? No ho sé. Relats potser sí, m'agrada ser breu, anar al gra, per això fer una novel·la curta o un llibre de relats. Donen més joc. Però no crec que mai deixi de fer poesia.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook