Sergi Pàmies: «'L'art de portar gavardina' és més autoretrat que biogràfic»

Pàmies defensa que el seu estil ha estat "sempre bastant sobri", però mentre escrivia 'L'art de portar gavardina' se'n va adonar ràpidament que aquest estil no serviria per les històries que tenia entre mans. Després de diferents intents, va arribar a la conclusió que el to que esqueia al llibre era "de verborrea perquè afegia un cert pòsit emocional". Per a Pàmies això era i ha estat "una petita revolució". I aquesta és una de les novetats que inclou 'L'art de portar gavardina'. Fins ara, s'havia creat un llibre d'estil propi amb una "certa voluntat de contenció d'adjectius i d'adverbis", però com ha reconegut, una de les coses bones de les normes són les ganes de transgredir-les. "En aquest llibre d'una forma parcial he transgredit la norma d'utilitzar pocs adjectius i pocs adverbis", ha assenyalat.

L'autor de 'Si menges una llimona sense fer ganyotes' no té la percepció que s'hagi despullat en aquest llibre, sinó que té la sensació que "és l'evolució natural dels darrers llibres. No he hagut d'aturar-me i dir "Vaig a despullar-me"". Li ha servit per exemple introduir-se en les reflexions de pintors que fan autoretrats. A Pàmies li interessa aquesta tècnica, la dels autoretrats, perquè, de cop i volta, un pintor decideix que passa a ser el protagonista del seu propi quadre, en el qual explica molt sobre la seva obra i la seva persona. "He traslladat alguns principis de la tècnica de l'autoretrat" en un llibre, que, segons ha apuntat, "hi ha més un esforç d'autoretrat que biogràfic, perquè la biografia sempre està modificada per la ficció".

Al seu llibre juga entre les veritats i les mentides. "A vegades només amb elements reals aconsegueixes un efecte extraordinàriament de ficció", ha dit i això el fascina. El fascina "aquesta capacitat de crear una veritat només amb elements de mentida o al revés". Ha assegurat que és un escriptor de ficció i que coneix pocs escriptors de ficció que no facin servir la seva vida. "He fet el que s'ha fet sempre i és que quan fas ficció utilitzes el que has viscut".

Un dels lemes de Sergi Pàmies és: "M'agraden les històries tristes que es poden llegir amb un somriure". Aquesta és la norma que ha intentat aplicar, ha dit, almenys en els seus darrers quatre llibres. En la mateixa línia li agraden la música trista o les pel·lícules tristes, obres amb "aquest punt de tristor que podria ser melancolia i un cert to a decepció". Tot i això, ha reconegut que si escrivís sempre amb aquest to es podria convertir "en un pesat de barra de bar". Per això, intenta "escriure històries en les quals un digui "Que trist és això, però que bé m'ho estic passant"".

També ha destacat que té tres grans proveïdors que nodreixen els seus llibres com són la memòria, la realitat i la imaginació, però que en aquest cas en 'L'art de portar gavardina' hi ha "menys imaginació, més memòria i una part important de realitat".

Pàmies escriu llibres, contes, "per necessitat". Una "necessitat íntima d'expressió d'un món, d'uns dubtes i obsessions". Ha considerat que el que el deu sanar ("entre cometes" ha precisat) o fa que no es torni boig és ser escriptor. Tot i això, ha manifestat que no té res a veure amb el que escriu en concret, sinó en el fet en si de dedicar-se a l'escriptura.

Els seus pares

Els seus pares, l'escriptora Teresa Pàmies i el polític Gregorio López Raimundo, estan ben presents al llibre, sobre tot als contes 'No sóc ningú per donar-te consells', 'Nadala maternofilial' i 'Nadala paternofilial'. Hi apareixen, ha explicat, com ho fan en altres llibres quan els autors parlen dels seus pares. "Parlo dels meus pares com si no fossin coneguts perquè són els meus pares, si haguessin estat dos pagesos de Logroño en parlaria igual".

També ha admès que no s'ha preocupat ni de mitificar-los ni de desmitificar-los. Amb la seva mare, ha dit, la seva relació va ser de proximitat, però amb el seu pare va ser un cas diferent. Sobre el seu pare ha assenyalat que "hi va haver la solució típica de crear el mite, de desmitificar i retrobar-se en el territori de la normalitat que van ser els darrers 20 anys, que per a mi va ser la millor època. El que explico al conte 'No sóc ningú per donar-te consells' és el procés de desmitificació primer faig un salt en el temps fins la normalitat".

Absències

La presència dels seus pares és una mostra més que el nou llibre de Pàmies tracta sobre les absències. "És una reflexió transversal sobre l'absència en totes les seves modalitats. L'absència i el llegat, ha afegit. "Primer què fas amb el fet que no hi siguin els que t'agradaria que hi fossin i dos què fas amb el que t'han deixat i donat".

Pel que fa el títol de la novel·la, ha reconegut amb to irònic que li queden molt malament les gavardines. "La gavardina en tot aquest procés és una solució literària. Tothom ha portat gavardina al segle XX i no li queda bé portar-ne a tothom. He trobat la solució ideal per explicar una època, una sensibilitat, una nostàlgia..."

11-S

Pàmies dedica un conte als seus records de quan va tenir lloc l'11-S a Estats Units amb el títol 'El conte sobre l'11-S que no em van encarregar mai'. "Hi ha històries que necessiten temps", ha dit referint-se a un conte sobre un sopar a casa de Paul Auster a Nova York de l'any 94, inclòs al llibre 'Cançons d'amor i de pluja', i al que té a veure amb l'atemptat a les Torres Bessones. "Mai vaig pensar que el que va passar l'11 de setembre seria un conte, però hi anava pensant a mesura que anava tenint la dimensió que té". Pàmies ha considerat que "hi ha contes que volen temps i el temps només el tens quan envelleixes".

El procés català

Sobre si també la situació política catalana requerirà un temps per a poder ser escrita i explicada literàriament, Pàmies ha assenyalat que amb tot el que està passant es fan "servir només tècniques de ficció. El que necessitarem és temps per explicar la veritat, la ficció la tenim extraordinàriament coberta". Ha considerat que això passa "a moltes transformacions basades en l'idealisme, que és una de les característica del procés que viu Catalunya. Hi ha una autèntica implicació amb una cosa que té a veure amb l'idealisme i és que els instruments que tens al teu abast, els que fan que les coses es transformin, tenen a veure amb la ficció, perquè quan algú intenta racionalitzar-ho i portar-ho al territori jurídic, a les lleis, els drets... és molt pesat i cansat". Segons Pàmies, es necessitarà temps perquè alguns episodis que s'han viscut "en clau de ficció s'expliquin en clau de crònica el més fidel possible al que realment ha passat". "Trobo a faltar molta més crònica basada en la realitat; de ficció, me'n trobo a punta pala".