A pocs dibuixants els escau tan l'etiqueta d'autor de culte com a Francesc Capdevila Max (Barcelona, 1956). Amb més de 4 dècades de carrera a les espatlles, el pare del Peter Punk de la revista El Víbora torna amb El rey carbón, una nova entrega del seu univers particular poblat d'ocells bípedes de bec llarg, silencis i lirisme.

A «El rey carbón» triguem 147 pàgines a veure les primeres paraules escrites i, quan ho fem, representen música. Per què?

La meva idea era fer el còmic sense paraules fins que se'm va acudir la seqüència final, que en requeria. És una cançoneta que forma part d'una broma pensada per descol·locar una mica els lectors. La relació amb el que havien vist fins llavors és molt fosca, però hi és! És un llibre molt obert perquè cada lector imagini a partir del que va llegint.

Tot i la manca de paraules el ritme de les pàgines és vertiginós i recorda el de les comèdies de cinema mut?

No era la meva intenció, però si treballes sense paraules t'has de basar en el ritme i el moviment. Recorda el cinema mut i l'animacio tradicional perquè només s'usa la mímica.

Aquest és el seu primer llibre després de l'encàrrec del Prado sobre el Bosco «El tríptico de los encantados». Com ha sigut tornar a una via més personal?

Molt natural. De fet, en l'encàr-rec del Bosco em demanaven el tema però no em van marcar res. Per això me'l vaig prendre com una obra personal. Hi ha una línia que connecta les meves tres últimes obres, Vapor, el del Bosco i El rey carbón. A diferència dels altres, el còmic del Bosco no neix de mi, però l'assumeixo com a meu. És com adoptar un fill.

Vostè va fer una portada per a un especial de l'Ara sobre la censura on es veia una roda de reconeixement amb diferents personatges i un agent que preguntava: «Reconeix el que ha ferit la seva sensibilitat»? Qui fereix la seva?

Moltes coses i contínuament... i m'aguanto. Què és això d'anar demanant sempre explicacions? A mi em fereix la sensibilitat la situació política, les desigualtats socials... coses importants, i no acudits de pallassos o de dibuixants.

Ens estem tornant més susceptibles?

No ens estem tornant susceptibles, ens hem tornat rucs. Tota aquesta tonteria abans no existia. Quan jo era petit, i era en l'època de Franco, hi havia coses prohibides, però la gent deia barbaritats i no passava res. Però això de sentir-se ferit per la paraula, i més per la paraula humorística... Entenc que a un malalt no li facin gràcia els acudits sobre la malaltia, però el que ara ofèn els sentiments de la gent no va per aquí. Només són idees!

Vostè, que va col·laborar-hi, què passaria si avui algú publiqués El Víbora?

Seria impossible! Estaríem tot el dia als jutjats. El Víbora responia al seu moment i el d'ara no ho fa possible. Ara dona, per exemple, perquè neixi Mongolia, però és una altra manera d'enfocar l'humor. A cada època neix el que es fermenta. No és només per la correcció política que ara no podria existir, és també per l'evolució del llenguatge del còmic.

Algú amb el seu bagatge, com troba els estímuls per continuar explorant nous camins?

Una part la portes a dins, és com la vida. Però també hi ha estímuls que són externs, com ara envejar els dibuixants que ho fan millor que tu, he, he, he...

Es pot dir a qui enveja?

A en Calpurnio pel que ha aconseguit creant el Cuttlas i la manera de fer les històries. No se li esgota la imaginació i al mateix temps juga amb el llenguatge, és prodigiós.

Un dels seus personatges més famosos és en Bardin. El tornarem a veure?

No dic ni que sí ni que no. No l'he descartat, però ara estic per altres coses. El tinc per allà viu, i potser algun dia tornarà. No el tinc tancat en un calaix per a la història com el Peter Punk.