Cal fixar-se en la dedicatòria per intuir el vincle familiar de l'autor de Pentimento (Meteora) amb el personatge central de la novel·la. En el record del pare absent -Josep Maria Real i Clapés-, Antoni Real (Barcelona, 1959), periodista televisiu i veí de Martorell des de fa molts anys, hi vincula el nom del seu besavi, el pintor Aleix Clapés i Puig (1850-1920). Una figura rellevant de l'art català del canvi de segle a qui els experts coneixen prou bé però el gran públic ignora sota el pes d'altres figures coetànies de més renom com Rusiñol, Casas o el jove Picasso.

«Una novel·la de l'art i la Rambla» subtitula vostè aquesta història de ficció al voltant d'Aleix Clapés. Ambdós conceptes el toquen de prop?

Vaig néixer al número 66 de la Rambla i m'hi vaig estar fins als 26 o 27 anys. Després de debutar amb un novel·la sobre la neu i de fer-ne una altra on l'acció passa a Montserrat, a les Coves del Salnitre, em va venir de gust parlar de la Rambla i, també, del meu besavi, tot i que en el text no s'explicita aquest vincle en cap moment.

En Clapés no és un nom prou conegut. Volia reivindicar-lo?

Volia ressuscitar-lo perquè ha passat totalment desapercebut, tot i que va ser el pintor d'Eusebi Güell, Antoni Gaudí i Mn. Cinto Verdaguer, tres dels grans personatges de la Barcelona de final del XIX i principi del XX. Hi ha obres seves al Palau Güell, la Pedrera, l'antic hospital de Sant Pau i la Sagrada Família. També n'hi ha a Sitges, a Reus... I d'altres que no se sap on paren, com El peó. La família el va vendre a Trotsky i la meva àvia va cremar el rebut perquè es va espantar: no volia tenir allò quan va esclatar la 2a Guerra Mundial. El quadre suposem que és a Rússia, però encara no l'hem pogut localitzar.

Parlaven del besavi, a casa?

Jo no el vaig arribar a conèixer, però sí la Teresa, la seva filla i la meva àvia. Recordo que, de petit, m'emocionava veure que l'Enciclopèdia Espasa li dedicava tot un paràgraf. Però tampoc hi ha gaire informació d'ell en la memòria familiar.

D'aquell temps, la posteritat ha estat generosa amb Rusiñol, Casas, Utrillo, Nonell...

En Clapés era tímid, molt tancat en si mateix. Però era considerat el pintor més famós de la Barcelona de final del XIX.

El Museu Nacional d'Art de Catalunya el té present a les seves col·leccions.

Cert. En els darrers anys, i amb Pepe Serra com a director, el museu l'ha anat recuperant. Del seu magatzem va sortir el quadre Hèrcules buscant les Hespèrides, que el meu besavi va fer per al Palau Güell, del carrer Nou de la Rambla. El 2015, a través de la col·laboració entre el MNAC i la Diputació de Barcelona, el quadre es va restaurar i va retornar al seu emplaçament original del palau, l'avantsala de la planta noble

El besavi i la Rambla, units.

En Güell va demanar a en Clapés que fes una còpia de la pintura per exhibir com un mural a l'exterior del palau, a la façana que donava a la Rambla, perquè així el veurien milers de persones. Güell es volia exhibir poderós com Hèrcules, de qui la llegenda diu que va fundar la ciutat de Barcelona. O això m'explicava el pare: és la història més gamberra de la Rambla, no pas l'oficial. Avui en dia, la pintura ja no hi és.

Tanta història al darrere i tan poc reconeixement.

Sí, és cert. Però hi ha aquesta voluntat de recuperar-lo per part del Museu Nacional, i també de Juanjo Lahuerta, el director de la Càtedra Gaudí, que és un gran estudiós d'Aleix Clapés.

Estava enfrontat als pintors d'Els Quatre Gats.

Ell va tenir amistat amb Rusiñol i amb Casas, però, segons m'explicava el meu pare, allí no hi podien entrar els membres de la generació més gran. Quan va arribar Picasso, ho va revolucionar tot, dient que els més grans eren dolents i que només treballaven al dictat de qui els pagaven.

Però Picasso no era massa jove per tenir tanta influència?

Jo m'imagino que, ja aleshores, deuria ser molt bo. Però Clapés tenia amistat amb Rusiñol, i al Cau Ferrat de Sitges hi ha un quadre del besavi, La filleta rossa, que li va dedicar. El 2020 farà 100 anys de la seva mort i el Palau Güell muntarà una exposició.

Hem parlat del besavi. Ara toca la Rambla.

Una vegada vaig fer una ruta guiada per la Rambla i em vaig adonar que estava tota l'estona pensant que el guia no deia això o allò. Després de viure tant temps en aquest carrer, vaig sentir que volia plasmar la meva Rambla.

On era el 17 d'agost del 2017, quan hi va haver l'atemptat?

Em va enganxar a Moscou. Em va fer molta ràbia que passés allò. Estant a Rússia, vaig comprar la premsa i em va impactar veure les fotografies del mosaic del Miró, al pla de l'Os. Vaig néixer al davant!

Just allà es va aturar la furgoneta homicida i s'hi va improvisar una gran ofrena floral.

Aquell sentiment em va emocionar. S'està tornant a reivindicar la Rambla, perquè la d'avui no té res a veure amb la meva. Jo recordo la Rambla del Liceu antic, de la Llibreria Francesa, dels 11-S reivindicatius, les victòries del Barça, les celebracions que acabaven amb els vidres del McDonalds trencats, les festes dels brasilers durant el Mundial 82 de futbol... El bo i el dolent. Ara, està plena de turistes, de turistes i més turistes. I barrets mexicans.