Ramón Esono, que signa amb el pseudònim Jamón y Queso, és una celebritat a Guinea Equatorial. Fill d'una coneguda família de la capital, Malabo, el 2017 va ser detingut i empresonat a la dura presó de Black Beach pel seu còmic La pesadilla de Obi, crític amb el dictador Teodoro Obiang. S'hi va passar sis mesos. Ara, amb el periodista Pere Ortín, signa un dels capítols de Viajes dibujados, basat en el motí que hi va haver a la presó quan era entre reixes.

Abans de començar aquesta entrevista estava enfeinat dibuixant. Què feia?

Ramon Esono: estava fent un dibuix per a una campanya pel tancament dels CIE. Els volem tancar perquè són un vergonya i un retrocés en tot el que representa Europa.

I com que vostè no té por de posicionar-se...

R.E.: no, i no la tindré mai, ja que per més que els donis l'esquena, els problemes del món tenen l'habilitat de tornar a posar-se al davant.

D'on neix un projecte com «Viajes dibujados»?

Pere Ortín: a Altaïr Magazine ens vam plantejar què passaria si féssim un número innovador dedicat al periodisme il·lustrat i a noves maneres de narrar les històries de sempre. Volem fer la feina que ha tingut sempre el periodisme d'explicar la realitat però tenint eines més poderoses, com els dibuixos, per mirar el món en què vivim.

Turisme, poesia, exili... és interessant veure tantes idees diferents sobre el viatge.

P.O.: vam intentar buscar la major varietat de punts de vista possibles. Teníem una voluntat clara que, per exemple, la feina de Ramón Esono no tingui res a veure amb la de Susana Martín, essent tots dos grans dibuixants. Hem apostat per aquesta idea i per fer un format bonic, amb tapa dura, que et vingui de gust tenir-lo a casa i guardar-lo.

La seva història parteix de la dura experiència que va viure Ramón Esono a la presó de Black Beach. Com ha estat reviure aquells moments?

R.E.: en el fons, tot són viatges. El que fa un viatger normal és anar, tornar i explicar una història. Abans d'entrar a Black Beach, en sabia molt poca cosa, i si hagués fet aquest còmic l'any 2011 no hauria tingut les dades que vaig poder recollir en aquesta presó tan dura i criminal. Vaig sortir en llibertat amb molta energia i ganes de fer pagar la injustícia que havia viscut i denunciar els abusos de poder a Guinea, ja que allà les tortures són el pa de cada dia. En comptes de plorar, vaig voler posar els poderosos en un focus una mica més gran per la via de l'art. Si tenim espais en públic com aquest còmic, cada cop podrem anar treballant més. Hem plorat molt en el desert, i hem decidit que fins que no ens morim, seguirem fent soroll.

A casa nostra hi ha un enorme desconeixement del que passa a Guinea Equatorial, que fins i tot voreja la indiferència.

P.O.: és rellevant que pràcticament ningú sàpiga que Guinea Equatorial és l'únic país d'Àfrica on l'espanyol és llengua oficial o la gran quantitat de refugiats guineans que hi ha a moltes ciutats espanyoles.

R.E.: Guinea funciona com una estructura tradicional, amb una minoria fang que controla el Govern i ha guiat el país com si fos una finca personal. Això fa que quan expliques a les institucions espanyoles el que passa allà, s'ho prenen com si fossin problemes interns. El Govern espanyol hauria de ser qui facilités les queixes perquè saben que aquí hi ha famílies senceres que no poden tornar. En canvi, es pensen que som nosaltres que hem marxat i hem estat a la presó els que hauríem de respondre per això, i no és així.

Us fa por que arribem a normalitzar que els creadors hagin de respondre davant de la justícia per les seves obres?

P.O.: El retrocés en llibertats i drets és evident. L'altre dia llegia que la primera ministra de Dinamarca vol enviar els immigrants il·legals a una illa; això passa i seguim fent la nostra vida com si fos la cosa més normal del món. Estem trobant normals coses que no haurien de ser-ho.

R.E.: fins i tot països que van ser col·lonitzats com Guinea i que sempre han mirat cap a la metròpoli ara es troben amb mals referents com ho són Pablo Casado, que és aspirant a dirigir Espanya després d'haver mentit amb els seus estudis. No ens agradaria que aquests retrocessos es normalitzessin a Europa. Cal tombar la Llei Mordassa i fer que rapers com Valtonyc no vagin a la presó ni tampoc els Jordis. Són temes que, com a éssers humans, ens afecten a tots.