12 de febrer de 2019
12.02.2019

«A vegades no coneixem prou la nostra gent»

L'escriptora Maria Carme Roca parla dels secrets familiars en la seva darrera novel·la, 'El Far', ambientada a l'illa de Buda i les terres de l'Ebre

12.02.2019 | 16:33
L´escriptora barcelonina Maria Carme Roca

Maria Carme Roca (Barcelona, 1955) se'n va fins al delta de l'Ebre en la seva darrera novel·la, «El far» (Columna), on desplega un catàleg de secrets familiars que travessen diverses generacions. El llibre, guanyador del Premi Prudenci Bertrana, ofereix intriga i història en un relat que té cops amagats fins al final.

Les famílies són una caixa de pandora?
A totes les famílies, fins i tot les que es consideren més normals, hi ha algú que no és aigua clara: un tiet amb un passat fosc, algú molt respectable que fa tripijocs amb els negocis...

Al llarg de la seva trajectòria ha viatjat per la història, en novel·les com «Barcino», «L'enigma Colom» i «El monestir proscrit», entre d'altres. Aquest cop no se'n va gaire lluny: el delta de l'Ebre dels últims seixanta anys. Què hi ha trobat d'interessant, a l'illa de Buda?
Un far! M'agrada molt passejar-me pel país, i tinc present l'impacte que em va fer la llum del delta de l'Ebre. És un paratge on la vista se t'hi perd, amb els camps d'arròs, el verd del juliol... De joveneta, recordo quan anava amb els pares amb la Vespa i el sidecar a fer quilòmetres i a voltar. Tenia una companya a l'escola que era de Sant Carles de la Ràpita, i em vaig fixar en la seva parla, que era molt peculiar.

Els records la transportaven cap al sud?
L'empenta definitiva me la va donar saber que hi havia hagut un far: un dia, en un restaurant del Poblenou del Delta, vaig veure una foto del porter del far i, en aquell moment, vaig pensar que jo n'havia de dir alguna cosa. Així, de mica a mica, em vaig anar informant de la història del far, de la terra, de la manera com pensa la gent... A diferència d'altres novel·les ambientades en èpoques ja passades, aquesta vegada podia parlar amb gent que havia vist el far quan encara estava alçat.

Avui és sota el mar.
Sí, però és molt present en els que encara l'havien vist dret, i també en els fills i els nets que n'han sentit a parlar. Jo he volgut donar la veu a la gent gran, als que ja no hi són.

«El far» s'endinsa en els secrets d'una família. Fins i tot ofereix un quadre genealògic al lector per tal que no es perdi.
Quan escric necessito tenir clar el marc, els personatges, com vull explicar la història i qui l'ha d'explicar, com acaba, encara que tingui dos o tres finals... Vaig a cop segur perquè, si no, les idees m'assetgen i els personatges volen manar. I això no pot ser, la mestressa soc jo.

Més enllà de la figura capital de Sebastià Joan Arbó, l'Ebre no és un escenari gaire transitat per la literatura catalana.
Em feia respecte ficar-me al Delta. No hi vaig tant com puc anar a l'Empordà, el Bages, el Moianès... Aquella gent diu que la resta del país els té allà baix, i no s'hi va. I tenen raó. Però en les presentacions m'estic trobant que els fa il·lusió que hagi escrit la novel·la. És veritat que s'ha escrit poca ficció ambientada en aquella terra: potser hi ha la idea equivocada, entre els autors, que si parles d'un lloc allunyat no interessaràs els lectors. Cal ser valent i trencar aquest tipus de pensament.

No tan sols s'ha atrevit a novel·lar el Delta, també va rebre un dels principals guardons literaris del país, el Premi Prudenci Bertrana.
Quan et presenten a un premi, quan envies un original a una editorial... penses com et rebran. Estic contenta. I, de moment, he pogut anar a moltes poblacions a presentar el llibre. És un luxe poder estar amb els lectors, i no és una feina sobrera, sobretot ara que no vivim un moment dolç per al sector.

Tornem a les famílies ...
Els Vidal són els protagonistes de la novel·la, amb una trajectòria que moltes famílies del Delta van passar. L'avi és l'August, un home que va treballar molt, va aconseguir una posició econòmica bona i se'n va anar a l'illa de Buda. A principi del segle XX, hi havia tres-centes persones allí, ara són quatre gats. Però molts dels que se'n van ho fan a llocs propers.

Del passat, no te'n pots escapar?
Mai, perquè saber d'on vens també interessa. El que jo he volgut dir a la novel·la és que a vegades no coneixes prou la teva gent, però les coses acaben sortint encara que no se'n vulgui parlar.

Com està el Delta avui en dia?
Si escoltes la gent d'allà, perceps que la cosa està malament: diuen que el Delta retrocedeix i no es fa prou per evitar-ho, per evitar que es malmeti la riquesa natural.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook