Autor del llibre "Cómo matar a un lector", l'escriptor, guionista i professor d'escriptura Carlos Luria considera que "cal començar a destruir el clixé que a Espanya no es llegeix". Luria nega aquesta creença instal·lada socialment: "Dels 12 als 25 anys el nivell de lectura dels espanyols és similar al de francesos, alemanys i anglesos, i després és veritat que decau. El gran repte de les editorials és aconseguir fidelitzar aquests joves en la lectura a partir dels 25".

Per reforçar la seva opinió, recorda que "a Espanya hi ha 3.200 editorials, moltes, la majoria petites, però estan aquí i si no es llegís, no subsistirien; i a més s'obren moltes llibreries, una per mes en el cas de Barcelona".

Creu Luria que "l'educació ha propiciat aquest canvi i al final els joves s'han adonat que llegir és divertídissim. A més, hi ha molt bons llibres per a la gent jove".

A aquells que han menyspreat la labor de Harry Potter, Luria els diu que "és una barbaritat criticar un llibre, en aquest cas una saga, que introdueix als joves en la lectura", i posa l'exemple de la seva filla, que va començar amb els llibres de J.K. Rowling i ara està amb Roald Dahl", però tampoc no pensa que s'hagi d'obligar a llegir el Quixot amb 14 anys, perquè serà "la manera més eficaç d'arruïnar qualsevol temptació de lectura".

Luria, professor de Novel·la a l'escola "Laboratori de lletres", ha escrit a partir de la seva pròpia experiència "Cómo matar a un lector" (Editorial Base), que inclou 57 mètodes a l'abast de tots els novel·listes, una espècie de guia per a nous narradors, "perquè sàpiguen que amb la literatura ni es faran rics ni lligaran més, com molts pensen".

Amb aquests 57 mètodes, l'autor vol advertir de "tot el que pot sortir malament quan escrius ficció", però, sobretot, "mostrar al lector el difícil que ha estat parir aquesta novel·la".

A Espanya es publiquen a l'any 85.000 títols, més de la meitat novel·les, "un fet excessiu", apunta Luria: "S'assassina constantment el lector, si bé té una gran capacitat per renéixer com au fènix", però "al final, és millor llegir un mal llibre que quedar-te a la tarda mirant a la tele un 'reallity'".

En el text, Luria no té problema en criticar vaques sagrades com el seu "amic" Miguel de Cervantes, a qui ja va dedicar la seva anterior obra "El hidalgo que nunca regresó".

"Té una Galatea, que és dolenta de campionat i alguna novel·leta exemplar també. Nabokov deia que el Quixot no era una gran novel·la, encara que amb dos personatges universals i meravellosos, però, com a novel·la, amb moltes badades com que sopen quatre vegades, un ase està mort i en el capítol següent està viu una altra vegada".

En la seva defensa, Luria diu que "s'ha de tenir en compte que Cervantes va escriure la primera part a la presó, amb una espelma, el braç esquerre trencat i envoltat dels pitjors delinqüents".

"Cómo matar a un lector" comença amb Aarón, "un il·lustre secundari" de la Bíblia, "llibre bestial, especialment l'Antic Testament", font inesgotable d'imatges i de personatges i la primera de les grans ficcions universals.

Per a Luria, "res no supera les imatges de l'Arca de Noé, l'esbarzer ardent, la destrucció de Sodoma i Gomorra" i, si no ets creient com el mateix autor, "sempre pots saltar-te els anuncis".

Els tres grans defectes dels futurs escriptors són, segons la seva opinió, "el desconeixement de la sintaxi i la gramàtica; la falta de bones lectures; i la superficialitat de la seva escriptura, potser per influència de les sèries, que no furguen fins al fons de l'ànima humana, fins al racó més fosc, on estan les emocions".

No obstant això, altres pecats sotgen, com "la Síndrome de l'home del temps", aquest escriptor que al començament de cada capítol escriu que plovia o que hi havia enormes núvols grossos, quan "al Quixot no hi ha cap referència a la meteorologia"; o "el Sindromillo de Flanders", amb el qual Luria adverteix de la cursileria, que "té a veure amb aparentar ser el que no ets".

Carlos Luria sosté que "els gèneres s'estan ensorrant" i les fronteres entre ells es desdibuixen, i sobre el pes creixent de la dona afegeix: "El futur de la literatura passa molt més per la dona que per l'home".

Preguntat per què ha de passar perquè un escriptor es faci amb unes supervendes, Luria ho atribueix a la "sort" i treu importància al màrqueting: "La majoria de best-seller sorgeixen de la boca a orella, i quan ja tenen èxit, les editorials llancen campanyes".