En una guerra «l'èpica pot arribar a ser molt romàntica però al darrere hi ha d'haver la pràctica». Una frase que l'historiador bagenc Francesc Serra (Navarcles, 1977) fa servir per resumir el perquè del llibre 1713. La preparació de la Guerra dels Catalans (Rafael Dalmau, Editor), que signa amb el documentalista i dibuixant Francesc Riart (Peramola, 1952), i que posa en primer terme la logística del període de guerra que va precedir l'Onze de Setembre del 1714. El llibre es presenta avui (18.30 h), a la plaça del Mercat de Cardona, una de les «places fortes» de la guerra.

El volum, primera part d'un treball més extens que sortirà l'any que ve, explica amb xifres i dades, la «poc tractada logística» de l'anomenada guerra dels Catalans, que comença a principi de juliol del 1713, quan, «després del tractat d'Utrecht, els catalans es queden sols davant de l'exèrcit borbònic i «braços i comuns decideixen declarar la guerra a ultrança», explica Serra. Conclusions? Diverses. La primera, que «Catalunya era un estat constitucional tot i estar dins de la monarquia hispànica, amb unes lleis pròpies que afectaven el Principat i amb una estructura política que implicava competències militars; és a dir, la gestió de la guerra era competència exclusiva de la Generalitat i la van afrontar amb un exèrcit regular homologable a qualsevol altre exèrcit europeu del moment». Un exèrcit, diu Ser-ra, format per no més de «10.000 homes». Per als autors, «la continuació d'aquesta guerra era l'opció més realista. De fet, Felip V només va poder dominar militarment els catalans amb el suport massiu de França».

1713. La preparació de la Guerra dels Catalans explica la cultura militar catalana -«la Diputació del General havia participat en conflictes bèl·lics des del segle XV i per tant no era cap novetat», remarca Serra- i ho posa a primer terme sense complexes allunyant-se, com remarca Francesc Xavier Hernàndez Cardona en el pròleg, de la «historiografia políticament correcta» que sovint ha optat pel «negacionisme».

Buidatge i anàlisi

L'obra se sustenta en un gran buidatge de dades (realitzat sobretot per Riart) a partir del diferents arxius, com l'Històric de la Ciutat de Barcelona, «on es conserven els llibres de les juntes -encarregades d'organitzar la guerra-o del Consell de Cent»; o l'Arxiu de la Corona d'Aragó «amb la documentació de la Generalitat» i els arxius del territori. Sense oblidar la bibliografia «antiga» existent. En especial, el llibre del cronista i historiador Francesc de Castellví (1682-1757), Narraciones históricas, i les aportacions de l'historiador i eclesiàstic Mateu Bruguera (1820-1882), que, «a final del XIX va fer una gran reproducció de documents» relacionats amb el conflicte. Serra també en destaca la Gazeta de Barcelona, òrgan de propaganda del govern.

A partir de l'anàlisi de la bibliografia i de la documentació de les diferents juntes que va crear la Diputació del General el 1713, «s'ha pogut reconstruir com va ser la logística de la guerra de Successió: com es va organitzar l'exèrcit català, les unitats que es van crear de nou, l'estructura dels regiments i les companyies, el sistema de nomenaments, els sous...». L'estructura orgànica de l'exèrcit, explica Serra, seguia les «reials ordenances de Carles III editades l'any 1707 amb dues excepcions: els fusellers de muntanya o miquelets i les companyies de voluntaris».

Sous astronòmics

I si algú es demana qui eren els oficials de l'exèrcit català, Serra i Riart també en donen resposta. El llibre permet «conèixer la identitat» d'aquests oficials, la majoria «nobles i aristòcrates» i saber quins eren «els seus sous astronòmics: un coronel podia cobrar 50 vegades més que un soldat. De 4 lliures al mes a 185». Entre aquests oficials, el capità comandant manresà Ignasi Torras de Bages (del regiment de Dragons de la Fe) o el coronel dels Miquelets, Joan Vilà i Ferrer, nascut a Gaià. L'historiador navarclí també ha identificat milers de soldats que, per espai, no surten publicats.

Seixanta captures el 1713

Entre les aportacions que fa el llibre destaca l'activitat corsària com a «font de finançament de la guerra» al costat de la col·laboració ciutadana i les institucions eclesiàstiques. Un aspecte, diu Serra, «poc treballat, del qual en parlem més al segon volum» i que, remarca, «llegint bé Francesc de Castellví o la Gazeta ja es pot entreveure». Serra i Riart expliquen que l'activitat corsària va començar a final de juliol i només el 1713 va representar «més de seixanta captures». Capturar un vaixell podia representar «uns beneficis entre 5.000 i 50.000 lliures». Si la feia un capità amb patent de cors, «una cinquena part anava al govern» i si la nau formava part de l'armament marítim de la ciutat, els guanys eren d'un terç.