Les històries de capsa oblidada amb fotografies a dins són fascinants, i els gairebé sis mil negatius descoberts per la família d'Antoni Campañà Bandranas (Arbúcies, 1906-Sant Cugat del Vallès, 1989) conviden, a més, a reflexionar sobre els vincles sovint atzarosos entre la memòria personal i l'imaginari col·lectiu. Fruit de la descoberta realitzada al garatge d'una casa familiar de Sant Cugat del Vallès, n'és el llibre La capsa vermella, que publica Comanegra amb edició de Plàcid Garcia-Planas, Arnau González i Vilalta i David Ramos.
«No és una capsa, és un miracle», admet Garcia-Planas, «és sorprenent que, després de tant temps, apareguessin gairebé sis mil negatius, la majoria inèdits. De fet, de Campañà en coneixíem 200, 300 fotografies». Tot i que el recull que presenta el volum també conté imatges realitzades arreu de Catalunya per mostrar la modernitat del país, el gruix de la troballa són les sèries que Campañà va realitzar durant la guerra civil i que, en la seva immensa majoria, no van veure la llum fins que, vuitanta anys després, el seu net les va trobar mentre buidava la casa, «al darrere i sota una muntanya de papers i material i de laboratori», indica Gonzàlez i Vilalta.
Campañà no era cap desconegut a la seva època, va publicar en mitjans com La Vanguardia, però la posteritat encara no li havia reservat la fama d'un autor com Agustí Centelles. En vida, l'arbucienc va ser un «perfecte home orquestra de la fotografia», com el descriuen els autors del llibre, perquè va retratar el món de l'esport i el de la política, va sortir al carrer quan va esclatar la guerra, va conrear el pictorialisme -la pràctica artística de la tècnica que tant l'apassionava- i, fins i tot, va exercir de comercial de les càmeres Leica. Sense comptar que, a més, tocava el saxo a la Iberian Orchestra de la capital catalana.
«A mi m'agrada fer periodisme de paradoxes i en la història de Campañà hi trobem dues grans paradoxes», apunta Garcia-Planas. «La primera és que va ser el fotògraf que millor va retratar la mirada, els rostres i les figures dels anarquistes que cremaven esglésies, tot i que ell era un home creient que anava a missa, fins al punt que l'anarquisme va fer postals amb alguna de les seves fotos», i afegeix el reporter: «D'altra banda, Campañà va intentar fer-se valer i posar en valor la seva obra pictorialista, les fotografies artístiques amb el bromur, amb les quals va guanyar premis... i el treball fet durant la guerra no el va valorar i el va amagar».
Antoni Campañà va morir el 1989, el mateix any en què la Fundació Caixa de Barcelona li va dedicar una exposició amb motiu de la qual la comissària Marta Gili va escriure que l'homenatjat «fotografià amb amargor i tristesa la Guerra Civil Espanyola, i aquest mateix sentiment li impedeix de donar profusa difusió a les seves imatges, que es mantenen la majoria, encara avui, inèdites en els seus arxius». Haurien de passar gairebé tres dècades abans no aparegués el tresor al garatge.
Un autor que no volia vendre motos
Tres quartes parts de La capsa vermella estan dedicades a la guerra civil. A partir d'ara, ja serà impossible parlar del fotoperiodisme d'aquell 19 de juliol del 1936 i dels tres anys de conflicte armat sense fer esment de l'obra d'Antoni Campañà. «El fet humà hi és molt present», anota Garcia-Planas: «Va retratar la fama, els milicians, el front, la propaganda, la figura de Franco... En aquest sentit, és un llibre en moviment, talment com si veiéssim una pel·lícula mentre passem les pàgines».
Plàcid Garcia-Planas té una dilatada experiència com a reporter de guerra i sap reconèixer moltes actituds dels personatges que es mouen al voltant d'aquests conflictes. Sobre l'obra de Campañà, explica que «qualsevol periodista i fotògraf, el que vol és vendre't una moto, Centelles et vol vendre una moto, en canvi, Campañà no, perquè feia fotografies per no ser publicades».
Per què, aleshores, va sortir al carrer i va dedicar tantes hores a caçar amb la càmera aquells moments tan difícils per a la ciutadania? «Per un instint primari», respon Garcia-Planas: «Per captar el que veia; Campañà va fotografiar la gent passant gana, cosa que no va fer Centelles, va retratar les dones que protestaven que no tenien pa per als seus fills davant de la Pedrera, ja que l'edifici de Gaudí era la Conselleria de Proveïments... Va pensar que tot allò no ho podia destruir perquè, fent-ho, destruiria la mirada». A més, tal com indica el periodista, «Campañà no va voler ensenyar les fotos perquè va tenir una mala experiència de la guerra».
Arnau Gonzàlez i Vilalta també incideix en el fet que «Campañà, més que l'època, va buscar el rostre humà, retratar com sobrevivia el ciutadà en el nou context que se li presentava. Va ser un antiheroi a qui interessava la vida quotidiana de la gent». Antoni Campañà «era un catalanista conservador, d'Acció Catalana, que fotografiava coses que no li agradaven gens però ho feia des d'una perspectiva molt realista, molt humana. No buscava cadàvers, i quan retratava la gent que remenava entre les runes, no li interessava l'èpica sinó veure com havien sobreviscut».
Directe a l'exili... i girar cua
Quan les tropes franquistes van entrar a Barcelona, Antoni Campañà va emprendre el camí de l'exili. Però a l'alçada de Vic va canviar d'idea, va tornar i es va lliurar al quarter del Bruc, on va coincidir amb l'enginyer militar Ortiz Echagüe -fundador de C.A.S.A. i, més endavant, de la SEAT-, amb qui havia col·laborat en el camp de la fotografia artística. La topada seria decisiva per treure-li del damunt qualsevol imputació delictiva per part del nou règim, i així va esquivar les represàlies que es van acarnissar amb tantes altres persones que havien col·laborat o format part, d'una manera o altra, del règim republicà derrotat.
El nostre protagonista, però, encara havia de salvar un altre obstacle: la tasca del fotògraf Josep Compte com a requisador i depurador dels arxius dels fotògrafs catalans. Les dues capses on Campañà va amagar els negatius van ser un refugi perfecte durant dècades i, lluny de la vista de tothom, va continuar exercint el seu ofici. Fins i tot, va publicar a La Vanguardia imatges de les primeres desfilades franquistes. Però aviat va abandonar l'actualitat política i social i es va dedicar a la fotografia esportiva.
«Campañà acabarà emergint com un dels grans fotògrafs del segle XX a nivell europeu», afirma Gonzàlez i Vilalta. La qualitat del seu treball, assegura, «dona per fer tres o quatre volums més, igual d'interessants que aquest. La seva fotografia ens fa reflexionar sobre la manera com els humans ens adaptem als conflictes. Hi ha la sèrie dels refugiats malaguenys de l'Estadi Olímpic que ens remet a les imatges que hem vist darrerament sobre immigrants que intenten arribar a casa nostra». A partir d'ara, el nom d'Antoni Campañà ja no es podrà continuar ni ignorant ni obviant: entra, de cop, en la història del fotoperiodisme català amb lletres majúscules.
La Patum del 1936
El primer capítol de La capsa vermella mostra el batec quotidià d'un país que estava a punt de patir un trasbals d'enormes conseqüències. «Antoni Campañà va anar arreu per copsar la vida moderna de Catalunya», explica Arnau Gonzàlez i Vilalta.
L'interès del fotògraf va abastar molts àmbits, des del món agrari fins a les curses de cotxes, els partits de futbol -cal destacar la imatge d'una aturada del porter del Madrid Ricardo Zamora a la final de la Copa de la República que es va disputar a Mestalla (València) el 21 de juny del 1936, i en la qual l'equip blanc va derrotar el Barça per 2-1-, les campanyes electorals i les festes tradicionals amb una llarga història, com la Patum de Berga. «A Campañà li interessava el contrast entre la màquina de vapor i el carro tirat per cavalls», afegeix l'historiador.
I és precisament la Patum un dels motius temàtics de les fotografies de Campañà que apareixen en el llibre. Concretament, hi ha tres instantànies de l'edició del 1936, celebrada tot just un mes abans que esclatés la guerra, i la darrera abans de les suspensions decretades els dos següents anys pels vincles de la festa amb el Corpus Christi. La reacció anticlerical imposava mesures com aquesta cap a tot allò que fes olor d'església.
«Entre els materials que hi havia a les capses, vam trobar tres rodets de la Patum, és a dir, unes 110 o 120 fotografies, la majoria inèdites», explica el periodista Plàcid Garcia-Planas.
«Un any molt interessant», afegeix l'investigador berguedà Albert Rumbo, per les circumstàncies ja esmentades. Campañà va ser a la capital berguedana en el seu afany per deixar constància de «les diverses ànimes d'una modernitat catalana connectada amb l'europea: de la gran Barcelona, metròpoli internacional, a la Catalunya interior i les seves festes centenàries», tal com apunten els autors.
Segons Rumbo, «alguna d'aquestes imatges es va publicar a la premsa, potser deu o dotze». La resta, però, estan inèdites i van viure el mateix periple que els altres gairebé sis mil negatius localitzats ara. Durant un any, Campañà va dipositar el seu fons a l'Arxiu Mas, però «va adonar-se que tant els anarquistes com els franquistes havien usat fotografies seves per fer propaganda, i va decidir treure-les d'allà al cap d'un any». Ara, vuitanta anys després, reviuen gràcies a un afortunat atzar.
