16 de gener de 2020
16.01.2020

«Escriure una novel·la ha estat un repte per a mi perquè tinc dislèxia»

L'autora moianesa Anna Marcet va guanyar el Premi Revista de Vic amb «Born», una ficció amb crítica social

15.01.2020 | 23:07
Anna Marcet combina la feina a l'oficina tècnica de Mosaics Ubasart amb la passió pel disseny de moda al seu taller al centre de Moià

El món vist des dels ulls d'una princesa jove que vol apropar-se a la societat en un país imaginari és el fil que teixeix la història del debut de la moianesa com a novel·lista. Una estrena premiada i encara pendent de presentació en societat que té una història de superació al darrere

Dalí va dir que «tenir un univers propi és molt millor que ser propietari d'un cotxe». Escrita sobre un retall de paper d'embalar penjat a la paret del seu taller, la frase compendia la filosofia vital d'Anna Marcet (Moià, 1978), creadora polifacètica que ha guanyat el Premi Revista de Vic de narrativa amb la novel·la Born. Un mèrit afegit al «repte» que va significar escriure més de 370 pàgines perquè la moianesa va néixer amb una dislèxia.

Què implica la dislèxia?

Fa que les lletres et ballin davant dels ulls, per això, quan llegeixo, interpreto dibuixos.

I li dificulta escriure?

Bé, fa que cometis moltes faltes d'ortografia, per exemple.

Però no deuen ser faltes d'ortografia sinó de picatge, no?

La dislèxia et provoca una dificultat molt gran a l'hora d'escriure. I jo puc confondre «vull» i «bull», per exemple. Això és una falta d'ortografia. Però jo no ho veig, no me n'adono, per això necessito una tercera persona, perquè ho escric malament.

Aquest problema li va causar complicacions a l'escola?

Sempre he estat allunyada de les lletres, la dislèxia m'ha posat moltes barreres... però, en canvi, quan vaig anar a la Massana a estudiar disseny, treia deus. La gent no entén què et passa i et fa sentir que ets curta. Jo no responc un whatsapp sinó és a algú de molta confiança. Tot i això, sempre he buscat la manera d'expressar-me.

Escriure una novel·la, doncs, era com una teràpia de xoc?

Sempre estic creant històries, i en tenia una de molt xula: la podia haver dibuixat, però era massa densa i vaig decidir que la volia escriure. Vaig estar un any i mig fent-la, la vaig acabar el 2014, i em va venir de gust ensenyar-la. La vaig deixar als amics, em van dir que els havia encantat, però que hi havia faltes d'ortografia i incorreccions gramaticals.

I tot i això, ha guanyat el Premi Revista de Vic i ha vist l'obra publicada.

Per sort, tinc el suport de la Universitat de Vic, que n'ha fet una revisió per polir aquests problemes. I d'aquesta manera, Born ja és a les llibreries; la meva intenció és que sigui una saga de cinc novel·les.

Què explica «Born»?

He volgut fer una crítica i una denúncia de tot allò que veig a la societat que no m'agrada. També parlo de les coses bones, d'allò que mou la societat, però també denuncio les hipocresies que hi són presents. Parlo d'ecologisme, de la llibertat d'expressió, de maltractaments, de la solidaritat i la insolidaritat, dels que sempre es queixen del jovent ... això m'indigna molt, perquè jo veig gent jove que tiba el país.

Sembla que la queixa ven més que les bones notícies.

Què mou un pare a continuar treballant o un germà a ajudar el seu germà...? Tenim un esperit crític que ens fa moure. El que passa és que s'intenta que aquest esperit desaparegui i ens aturem.

Si el repte era escriure una novel·la, fer-ne cinc...

No era la intenció inicial, però quan vaig acabar el primer vaig veure que en serien tres, i més tard vaig pensar que arribaria a cinc. El que expresso a Born és que les persones tenim somnis, però topem amb parets, amb la realitat, i quan ets adult t'ho tiren tot per terra. La protagonista és una princesa, Nora de Cerlat, que viu en un país molt gran, de 190 milions d'habitants. En aquest reialme, la identitat dels prínceps és anònima, i quan tenen 18 anys se'ls planteja si volen continuar formant part de la reialesa o volen passar a formar part de la societat. La Nora està farta de la seva condició i vol ser part de la societat.

Li agrada la literatura fantàstica, pel que explica.

Llegeixo de tot, novel·la fantàstica, història... Fins i tot allò que és dolent, perquè així sé el que no he de fer quan escric. El darrer que he llegit és Walden 2 i La villa de las telas.

Quan va tenir la novel·la enllestida, va intentar que la publiqués alguna editorial?

La vaig enviar a una vintena de llocs, però no vaig rebre cap resposta. Ara bé, no m'estranya, hi havia faltes... Al cap d'un temps, d'uns anys, de fet, una amiga em va corregir la novel·la per tal que la pogués presentar al premi de la Revista de Vic. La vaig enviar el darrer dia del termini d'inscripció i vaig guanyar tot i que s'hi van presentar 25 obres. Em van explicar que la història els havia atrapat.

Repte superat, doncs.

Em continua xocant que la gent digui que m'ha llegit. Però reconec que el millor que em poden dir és quan un lector m'explica que no ha pogut parar de llegir el meu llibre. I, a més, em demana quan trauré la continuació. He trencat uns murs que jo mateixa m'havia imposat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook