23 de gener de 2020
23.01.2020
ENTREVISTA

«Trobar l'altre és trencar les aparences i entrar en contacte amb la realitat»

L'autor manresà Josep Ballesteros, secretari de l'Ajuntament de Sant Fruitós, publica el poemari que clou una trilogia

22.01.2020 | 23:59
El poeta manresà Josep Ballesteros

Un poema de Valery, l'obra de Dickinson o un quadre de Chagall. La poesia de l'autor manresà és hereva de les lectures fetes, de l'art contemplat. Amb una gran treball formal, els llibres de Ballesteros remeten a allò profund

L'amor té tantes arestes com la imaginació poètica de Josep Ballesteros (Manresa, 1966), que ha culminat una trilogia sobre les relacions de parella amb el poemari L'univers l'inventen les empremtes dels amants (Gregal). Secretari de l'Ajuntament de Sant Fruitós des de fa set anys, en el nou llibre condensa una estètica molt personal que beu de múltiples influències. Ballesteros presentarà l'obra el 19 de març, a les 19.30 h, a la biblioteca de la localitat bagenca.

A «Paterson», una pel·lícula de Jim Jarmusch del 2016, l'actor Adam Driver interpreta un xofer d'autobús que aprofita qualsevol estona lliure per anotar uns versos. Vostè d'on treu el temps per escriure?

Sempre hi estic pensant, en la poesia, però la meva rutina és la d'escriure els caps de setmana. En una llibreta, abans, i ara amb el mòbil. A vegades et creues amb algú, veus una expressió a la cara d'una persona, un somriure, o llegeixes una notícia al diari... i tens un flaix que et dona una idea.

La vivència com a motor?

La meva poesia és com els quadres de Monet, una llum, un lloc i una hora determinades: les meves paraules plasmen una vivència, hi ha poca opinió. No faig una poesia de queixa o de denúncia.

D'on surt el nou poemari?

Sempre dic que el meu ofici és el de poeta. Sempre he estat escrivint, als tretze anys em van donar un premi literari, i ho veig com un procés de maduració personal fins que el 2009 vaig publicar el primer poemari, La joguina d'un dia tot just desembolicat. Després, va començar la trilogia al voltant de la relació amorosa, amb un estètica comuna i diferents punts de vista. El 2014 va sortir El teu nu té la violència d'un Déu creador; tres anys després va aparèixer La bellesa és el bes entre la Ment i el Món; i ara publico L'univers l'inventen les empremtes dels amants.

La intenció era fer un tríptic?

No, s'ha anat formant, la poesia va apareixent. A vegades rellegeixo un llibre meu i penso «això ho he dit jo?». M'adono que la poesia revela el meu interior... coses que no són evidents, i quan les veus el llibre ja no és teu, ja ha sortit i és a les mans dels lectors.

Tenen, doncs, una voluntat autobiogràfica?

Són situacions viscudes amb una persona a qui estimo molt, com prendre una tassa de xocolata a l'hivern i sentir-te molt a gust. Vivències del dia a dia, que són les que et deixen un pòsit de riquesa personal: l'important no és el fet que passa sinó la vivència, les paraules, els silencis...

Diu que cada poemari expressa un punt de vista.

El primer és el viatge vital, que posa fi a la voluntat de trobar l'infant que hi ha en l'altre i en un mateix. En el segon hi veiem les experiències concretes de la relació, els moments, les imatges... i tot això s'expressa a partir de dos punts de vista: com veig jo l'altre i com l'altre em veu a mi. En el tercer llibre, s'expressa com la relació amb l'altra persona et fa veure a tu mateix i al món, és el trencament del vel. Ho interpreto com un camí de la foscor a la claror.

Sempre ha concebut la poesia com una manera de parlar sobre l'amor?

Hi ha un llibre del poeta Kalidasa, El núvol missatger, que em va marcar molt d'adolescent. S'hi presenta l'amor com un viatge iniciàtic, un camí de retrobament d'un mateix a través de l'altre.

Una idea que, pel que explica, és central en la seva poesia.

El fet de trobar l'altre és trencar el vel de les aparences i entrar en contacte amb la realitat.

Expliqui's...?

No vivim en el món real. El cervell és ple de records que no són la veritat... sempre estem pensant en altres coses, en el demà, en el canvi climàtic... i mentre fem tot això no estem vivint. El futur és una malaltia per no viure en el present. Ens hem de preguntar: i jo per què soc aquí? Visc com vull viure? A mi, escriure em fa ser en el present, en contacte amb la realitat.

És difícil, per no dir impossible, viure a tothora en aquest estat de anímic.

Jo m'ho plantejo com el fet d'estar en unes illes al mig de la vida, són moments molt intensos.

I l'amor?

L'estimació ens fa estar en contacte amb els altres.

Un amor ideal.

Es tracta d'estimar l'altre tal com és, amb les seves virtuts i els seus vicis. En el primer llibre expressava el fet de no voler estimar l'ideal d'una persona, si no, aquesta persona seria com jo voldria i no com és realment.

El poemari està il·lustrat per Clara Oliveres. Què buscava?

Li vaig dir que fes el dibuix que sentia que havia de fer, no que fes simplement una il·lustració. I ha quedat molt i molt bé.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook