Quan Eduardo Mendoza va publicar "La ciutat dels prodigis" el 1986, l'obra es va convertir en un clàssic instantani, la història de transformació de Barcelona narrada en paral·lel a l'ascens i caiguda d'un arribista que el comiquer italià Claudio Stassi ha convertit en una fosca novel·la gràfica.

"Sóc l'home més poderós de Catalunya", diu davant la tomba del seu pare, i en un punt crucial de l'adaptació, Onofre Bouvila, el jove fugit de la misèria del poble a una urbs que canvia de fesomia -urbana i social- entre les dues exposicions universals (1888 i 1929), un temps convuls que aquest repartidor de fullets anarquista aprofita per mutar a especulador sense escrúpols i trepitjar el cim de el poder, on no és precisament ben rebut.

Stassi (Palerm, 1978), que fa onze anys que viu a la capital catalana, explica a EFE que no coneixia l'obra de Mendoza i que va ser el propi editor de Planeta David Hernando el que li va suggerir llegir-la quan van planejar adaptar algun clàssic contemporani.

"Em va encantar. Mendoza és genial. Impressiona la seva capacitat de descriure les ambientacions, els personatges, sembla que estàs amb ells, que camines amb ells", analitza Stassi. El dibuixant encara no coneix personalment l'escriptor -que resideix gran part de l'any a Londres- i que li va donar total llibertat per abordar el text.

Una història que no s'aparta dels principals moments històrics, el pistolerisme anarquista, la setmana tràgica, la dictadura de Primo, la industrialització de la ciutat, l'arribada del cinematògraf ...

"El guió és meu. Mendoza em va dir: no sóc un lector de còmic, no conec el llenguatge del còmic. Aquí està el meu llibre: treballa'l", recorda l'encarregat de l'adaptació, en la qual, òbviament, s'ha vist obligat a prendre algunes llicències perquè una fidelitat a peu de la lletra hauria llastat el flux narratiu.

"Hi ha parts del llibre que no encaixaven gràficament. Si vols posar-ho tot corres el risc de carregar-te la narració, l'atmosfera. Cal treure i afegir. Tenia por que el mestre Mendoza s'enfadés, però era necessari", defensa Stassi, que , per exemple, introdueix canvis en l'escena de la violació d'Onofre a Delfina, el seu primer amor i futura estrella de cinema, "perquè no és el mateix narrar per escrit que representar-ho visualment".

Les decisions de ficar la tisora han hagut de ser hàbils. El premi Cervantes, via correu electrònic, li va mostrar la seva satisfacció pel resultat final. "Em va dir que no s'imaginava que podia fer-se una cosa tan bonica", revela el dibuixant, que només va rebre la petició de Mendoza que Onofre fos de menor alçada que en el primer esbós que va presentar.

Per la resta, ha estat fidel al protagonista, el fill d'un indià sense fortuna, un personatge de moltes capes "que no sap ser bo perquè mai ha tingut la bondat al voltant seu", que es comporta com una bèstia, fins i tot amb aquells als que estima, i a què Stassi ha intentat endolcir, tot i que les seves accions, els seus crims, la seva ambigüitat, ho fan difícil.

"És un tio complicat, però interessant. A priori progressista, amb una ideologia que s'acosta més a l'esquerra perquè ha tingut una vida difícil. Ha passat gana i no ho oblida encara que hagi arribat a dalt de tot", subratlla Stassi, convençut l'atracció que desperten els personatges dolents: "pensem en Toni Soprano".

La Barcelona que es veu en aquesta nova "ciutat dels prodigis", els personatges es mouen, sobretot, pel Raval, el Gòtic o el Born, és fosca, ombrívola, com coberta d'una capa de sutge.

Una brutícia en tots els estrats, també moral, que ajuda a compondre un "thriller negre" el muntatge narratiu, especialment quan posa el focus en la lluita de bandes dels pistolers que es reparteixen la ciutat, encadena les vinyetes en paral·lel com l'electritzant escena del bateig de "El Padrino" de Coppola.

"Barcelona és el que apareix en el llibre de Mendoza, encara que parli d'aquella Barcelona de les exposicions. Ha canviat el seu vestit, però manté el seu esperit. És el meu homenatge a la ciutat, les meus gràcies per haver-me acollit", resumeix el creador italià.

El dibuixant -autor també de la dura "Para toda la vida" (Norma) - ha dut a terme una acurada documentació amb fotos per conèixer la fisonomia de la gent de l'època, els seus talls de cabells, la roba, els cotxes, però també en aspectes nimis del mobiliari domèstic, des d'una simple llum o un tauleta, sense oblidar, per descomptat, del canviant paisatge urbà.

Si el coronavirus ho permet, aquesta "ciutat dels prodigis" té molts números de ser un dels llibres de Sant Jordi 2020, en què Stassi, que treballa ja en una altra adaptació "d'una gran escriptora espanyola" -impossible arrencar-li el nom - confia a poder seure a signar exemplars de la seva obra al costat de el "mestre Mendoza".