Dones que no volen ser mares i demanen respecte, pintores creadores d'un icònic univers art déco, feministes llibertàries, controvertides i contradictòries, la depressió com a pedra de toc vital o la fugida de la rutina, aquests són alguns dels arguments de les novetats gràfiques d'aquest 8-M.

Durant segles -per a alguns, també avui dia- el paper "oficial" de la dona va estar vinculat gairebé exclusivament a la maternitat. Escoltar una dona dir en veu alta que no volia ser mare la convertia de forma immediata en un ésser sense nord davant la societat.

Per això, són convenients més títols tan explícitament combatius com "No quiero ser mamá" (Bang), narració autobiogràfica de la dibuixant cordovesa Irene Olmo que, sense perdre l'humor, clava un cop sobre la taula, cansada que li preguntin "i tu quan?".

En un dibuix naïf, allunyat de la "transcendència" que es pot esperar d'un tema tan íntimament polèmic, Olmo fila un relat "no només per a dones que no volen ser mares, sinó també per a la resta, perquè es respecti i valori el coratge que cal per prendre una decisió així en una societat que encara no està preparada per deixar triar les dones en llibertat i sense pressions", diu l'autora a Efe.

En un registre i estil diferent, la dibuixant barcelonina Meritxell Duran bolca a "Depresión o victoria" (Reservoir Books) les seves vivències sobre aquest transtorn mental, "una biografia real construïda per moltes veus diferents", per a la qual recorre a les experiències d'altres depressius, així com de terapeutes i metges. "Mai he volgut fer un llibre terapèutic ni d'autoajuda.

"Prou és la nostra vida per anar, a més, donant consells. Però sí que és un retrat profund sobre el món emocional i segurament en algun moment, en alguna il·lustració, ens podem sentir identificats. És sorprenent com ens assemblem tots els humans, molt més del que ens agrada reconèixer", afirma Duran, que va haver de rebuscar fins trobar el to "per no caure en tremendismes".

Ni el canònic, i androcèntric, art amb majúscules, sempre esquiu a noms femenins, va poder obviar el talent de Tamara de Lempicka (1898-1980), l'artista russopolonesa creadora d'un reconeixible traç art déco neocubista, icona de l'elegància segle XX, a la qual Virginie Greinner (guionista) i Daphne Collingnon (dibuixant), dediquen una biografia que publica Planeta Cómic.

"Les noies ben educades no serveixen elles, Tamara!", li etziba un home a la primera pàgina, després que la retratista es fiqui una mica de xampany a la copa.

"M'ho prendré com un compliment", li contesta, sense mirar, orgullosa, frase sinopsi, potser, de la vida d'aquesta moderna inconforme, que va viure plena la seva bisexualitat, exiliada al París d'entreguerres, ciutat que bull eufòrica, en una sensual gamma d'ocres i de figures ombrejades.

Un dels "tòtems" del còmic dels noranta, el nord-americà Petter Bagge, publica a Espanya "Credo" (La Cúpula), tercer títol que aquest irreverent creador dedica a activistes dels drets de les dones, aquí Rose Wilder Lane (1886-1968), escriptora pionera del feminisme llibertari, que a més de pel seu ideari individualista i anticomunista, va passar a la història com a coautora, amb la seva mare, Laura Ingalls, de "la casa de la praderia".

Bagge manté la seva habitual línia desmanegada i caricaturesca en l'acostament a aquesta periodista viatgera -va recórrer Europa durant els anys 20 i 30 per firmar brillants cròniques del continent en crisi- el caràcter inestable, tradicionalista i contradictori, no van suposar una barrera per esculpir un ideari molt crític amb la figura de l'Estat i el paper social assignat a les dones.

Per la seva banda, la xilena Paulina Silva firma a "Mujeres. Y lo que pensamos mientras pasa el tiempo" (Lunwerg) un poema il·lustrat que escorta una dona durant la seva existència, de la infància a la vellesa, una evolució reflexiva sobre els anhels, aconseguits i expirats.

"És un exercici de memòria i reconciliació. Un llibre que té dues lectures marcades: La primera i més immediata és la història d'una dona que troba el principi en els primers records i el final en l'oblit. La segona lectura, que és la que a mi em genera més interès, és la que convida a connectar les etapes del llibre, rellegir algunes, retrocedir i avançar; connectar el que es llegeix amb la pròpia experiència", explica l'autora sobre aquest atles vital.

I al rescat de vides de dones que van sortir del cànon establert ha anat la il·lustradora catalana Susana Martín dibuixant la vida d'"Annemarie", la novel·la publicada per Norma que gira entorn de la biografia de la reportera suïssa Annemarie Schwarzenbach (1908-1942), una dona d'esperit lliure que va treballar en el període d'entreguerres i va lluitar amb els prejudicis del seu temps.

Lliure i alliberada és també Ann, la protagonista de "Sunny Sunny Ann!" de Miki Yamamoto (Astiberri), un còmic que ens porta a la vida d'una dona que dorm, pren el sol a bord del seu cotxe, "una catifa màgica" que la porta on vulgui.

Una prostituta ocasional que fuig de qualsevol tipus de retina o lligams i que al llarg d'aquestes pàgines es creua amb homes malintencionats, males llengües o dones tristes.

Una dona poderosa com Patti Smith, la cantant, escriptora o fotògrafa a la qual la de Jerez Ana Müshell ha donat vida a la biografia il·lustrada publicada per Lunwerg. Una obra sobre l'autora de "Because the night" en què recórrer la seva infància, marca per moltes malalties, o la seva fugida quan tenia 18 anys a Nova York i la seva passió pel mític Chelsea Hotel.