17 de abril de 2020
17.04.2020
Regió7

El llibre que no oblidarà Pep Garcia

El columnista d'aquest diari recull en un volum els 117 millors articles publicats cada diumenge entre el 2007 i el 2020

16.04.2020 | 23:16
Pep Garcia ha seleccionat alguns dels articles amb «nom propi; alguns d'anònims, altres de coneguts»

Si avui fos un dia normal, Pep Garcia s'estaria preparant per muntar el xou a la Plana de l'Om. Presentaria, ben acompanyat d'alguns còmplices, el seu llibre, No recordo haver escrit res de tot això (Parcir Edicions), un recull de 117 articles publicats en aquest diari entre el 2007 i el 2020. Però, com que el d'avui no és un dia normal, el llibre tot just arribarà a les llibreries... tancades però obertes a les xarxes. En el seu confinament, l'articulista i gestor cultural ja rumia com es podrà presentar No recordo haver escrit res de tot això quan els carrers i els locals tornin a ser nostres. I si no se'n recorda, algú n'hi farà memòria.

Assegura que el títol és tan real com que els bars ara estan tancats. Però té una explicació, que ell mateix argumenta en la introducció. Es tracta, diu, «de fer lloc. Un cop escrit, trec l'article del disc dur». El que es definiria de «capacitat de fer net» en el moment que l'envia per publicar. El llibre comença amb el mateix article amb què l'11 de novembre del 2007 va iniciar aquesta col·laboració dominical a Regió7, quan el director del diari, Marc Marcè, li ho va proposar. El Manel, el teatre i la capitalitat, per començar, era el títol. I acaba amb el publicat el 8 d'abril del 2018, titulat Fujo del soroll, busco la calma i et busco a tu, tota «una declaració d'intencions». Tenia coll avall que serien «el primer i l'últim», tot i que va dubtar amb el publicat el 15 de març d'enguany, Teníem plans. Però l'aprofitarà, no en tinguin cap dubte.

Entremig, i sense seguir cap ordre cronològic, més d'un centenar de les millors «píndoles de tauleta de nit», com ell mateix defineix els articles, dels més de 600 que ha publicat en 13 anys i que ha «recuperat, rellegit i revisat». Ara, diu, «conviuen amb mi». Reconeix que «he estat molt dur, amb el Garcia». Un autèntic censor d'ell mateix en un «caos ordenat» com és el fil argumental que segueixen els articles. Com? Triant «els que han envellit bé; els que encara no han envellit i els que calia no oblidar», a més dels dedicats a «persones de la meva vida. Noms propis, alguns d'anònims, altres de coneguts». És, perquè tothom ho tingui clar, «el món del Pep» amb una «mirada» -sempre personal- que ha anat evolucionant però en la qual «l'humor sempre hi és. Al principi amb un somriure que buscava més la punxa; ara, sense que punxi tant». Explica que rellegint i ordenant els articles «m'he reconegut en el meu creixement vital» i s'ha adonat que, ves per on, «mantinc una certa coherència personal».

Explicar històries

I si el seu personal sentit de l'humor sura entre les línies dels articles, Pep Garcia s'ha decantat, diu, pels escrits que «expliquen històries». De vegades acaben bé, de vegades no. Però són humanes. Com la que explica quan va perdre la maleta i l'Ernest, una persona que no coneixia de res, la hi va recuperar i tornar. I Garcia li va dedicar el seu article de diumenge i li va assegurar que buscaria alguna manera d'agrair-li el gest. Però no va ser-hi a temps. L'Ernest, ja malalt quan va passar l'afer de la maleta, va morir i la família li va assegurar que «ja estava agraït». Amb l'article. Amb el reconeixement. «És el gran retorn», confessa un articulista que, remarca, «escric tal com em miro la vida».

Defineix de «vertigen» la feina d'haver d'escriure un article setmanal. Ja ho deia el 2007. Se sentia com un «futbolista», obligat a aguantar un any i ja pensava si hauria de recórrer a la clàusula de rescissió que... no, no ha arribat. «El diari em permet escriure de qualsevol cosa i en això em sento un privilegiat. Hi ha setmanes que tinc l'article al cap ja dimarts, i aquesta és una sensació molt especial. Soc l'home més feliç de la terra i fins i tot em fa mandra escriure'l». I d'altres que, literalment, «els vaig a buscar». Sortir al carrer sempre, sempre, funciona.

Per si no ho suposaven, Pep Garcia tampoc no recorda exactament com va sorgir la proposta de publicar els articles. En algun moment d'algun dia d'alguna conversa amb l'editor i llibreter Antoni Daura. Molt abans de la crisi de coronavirus, és clar. «M'ha agradat publicar-lo de bracet de la llibreria de referència de la ciutat perquè els articles, encara que es puguin llegir arreu, són molt del territori». No ho oblidin.

Amb un preu de «confinament» i invitació personal

No recordo haver escrit res de tot això arriba avui a les llibreries. A punt per poder-lo adquirir en aquest Sant Jordi confinat. El mateix autor dona quatre raons per comprar-lo «ara»: ajuda les llibreries; inclou una «invitació personalitzada per a un acte singular» (quan es pugui fer); hi ha la possibilitat d'enviament a domicili i té un preu «especial de confinament» de 14 euros; el preu normal serà de 16. La portada del llibre la signa «el meu dissenyador de capçalera, Jordi Mestres» (Estudi +3) i el llibre, a més de la introducció de l'autor, té el pròleg del director d'aquest diari, Marc Marcè («des dels 17 anys que estic vinculat a Regió7», diu) i un epíleg del degà de les lletres manresanes, Josep Tomàs Cabot.

El llibre, com remarca Garcia, té una llista de noms propis amb menció especial en articles. Són aquests:

Manel Fontdevila, Pep Bru, Carles Capdevila, Khaled Khatib, Anna Espinal, Ernest Delicado, Pasqual Maragall, Rosita de les cadires, Paqui Valls, Pere Casasayes, Josep M. Aloy-Fina Tapias, Míriam Ponsa, Adolf Todó, Tatiana Sisquella, Òscar Camps, L'home del meu carrer, La meva veïna que va perdre el mòbil, Rosalia, Ampans, Carles Cases, Marina Garcés i Marie Kondo.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Notícies relacionades