21 de abril de 2020
21.04.2020
Regió7

«M'interessava tornar a la Barcelona romana però situant-la en temps de Marc Aureli»

L'escriptora Maria Carme Roca reprèn una dècada després el fil d'un dels seus grans èxits en la novel·la "A Bàrcino"

21.04.2020 | 15:53
L'escriptora barcelonina Maria Carme Roca

Maria Carme Roca (Barcelona, 1955) confessa una admiració pels romans, «amb totes les seves mancances i defectes», que ha estat decisiva per reprendre un fil que va desplegar fa onze anys amb la novel·la Barcino (Columna). L'autora de títols com El farEscollida pels déus, L'enigma Colom i A punt d'estrena torna al segle II i reprèn a A Bàrcino (Columna) les aventures de la saga de Luci Minici Natal. «No és una segona part, sinó una història independent, tot i que hi ha elements que la connecten amb la primera i el lector els hi reconeixerà», avisa. La trama, aquest cop, gira al voltant del conflicte que es genera entre el pare -Luci Minici Natal Quadroni Ver- i la seva filla Minícia perquè aquesta havia estat amant, sense saber-ho, d'un enemic del progenitor.

-Vostè ha visitat moltes èpoques de la història en les seves novel·les. Per què torna a la Barcelona romana?
-Des del moment en que vaig acabar Barcino, em van quedar les ganes de continuar i de parlar de l'època de l'emperador Marc Aureli, que trobo que és molt interessant. Però en aquell moment vaig centrar l'acció en la primera meitat del segle II, i havia d'acotar la cronologia.

-Ara, doncs, ha complert aquell anhel?
-Tinc debilitat pel món dels romans i reconec que hi havia lectors que em demanaven que tornés a Bàrcino. Som fills d'una barreja de cultures, però el nostre bagatge cultural també ve d'ells. Jo mateixa vaig néixer al barri gòtic en un carrer que va ser un decumanus minor, al carrer de Sant Domènec del Call. I les pedres m'han atret sempre, ja des de que era petita. Suposo que per això vaig estudiar història. Quan puc casar literatura i història em sento molt feliç. Però abans d'escriure A Bàrcino, em vaig haver de convèncer molt.

-Per què?
-Fer una segona part, sempre em causa respecte. Penses que et diran 'altre cops els romans!'. Volia estar convençuda que la història que escriuria valia la pena. En la primera, vaig fer protagonista Luci Minici Natal Quadroni Ver, un home, polític i militar. Ara volia donar la paraula a una dona, i m'he inventat una filla seva. No consta que Luci en tingués cap, però segur que sí que va tenir fills perquè en aquella societat patriarcal el més normal era casar-se: els nois comptaven per a tot, les noies no, i es casaven.

-Insisteix, però, en que ha fet una història independent de la primera?
-Sí, centrada en la segona meitat del segle II, en temps de Marc Aureli, un emperador que era també un pensador, i per això el text està esquitxat amb algunes de les seves reflexions. Qui llegís Barcino, trobarà les relacions entre les dues novel·les, però no cal haver llegit la que va sortir el 2009 per poder llegir A Bàrcino.

-Què fa l'època de Marc Aureli tant atractiva?
-No té res a veure amb Trajam Adrià i Antoní Pius, els emperadors de la primera meitat d'aquell segle. En la meva nova novel·la remarco el fet que amb la fi de Marc Aureli també comença la fi de l'imperi romà. Una davallada, però, que va ser molt llarga. Abans de Marc Aureli, hi va haver una època d'anar tirant amb les victòries militars, sempre buscant-ne més. Però després va venir un temps més complicat, en la que més pobles que abans lluitaven o bé per atacar l'imperi o bé per deslliurar-se del seu jou. I, també, hi va haver una pandèmia, la pesta antonina.

-Ben actual!
-I tant, va ser descrita per Galè. Ara sabem que va ser una epidèmia de verola, però en el seu moment no se sabia, i va causar una gran mortaldat, la gent queia com a mosques. Juntament amb altres factors, la pandèmia, que va anar rebrotant, també va ajudar a minvar les forces de l'imperi.

-Si algú pogués arribar a pensar que el què ens està passant ara és excepcional, la història el desmentirà.
-Les pandèmies formen part de la història de la humanitat. Documentant-me, vaig veure que els gras nuclis urbans de l'imperi van ser els que més van patir les epidèmies. I no hi havia ni prou foc per cremar la roba i els estris ni prou lloc per enterrar els morts. La natura arriba un moment en que diu 'prou' i apareix un bitxo que causa estralls. En aquell moment, hi havia molts soldats que anaven i tornaven, i podria ser que el focus estés en els que tornaven de la part oriental de l'imperi.

-La Bàrcino de la primera meitat del segle II i la de les dècades següents s'assemblaven?
-Eren similars, i en tot cas a la segona part del segle es va accentuar el fet que cada cop hi havia més lliberts -esclaus alliberats-, que van crear com una mena de classe mitjana. No tenien el prestigi social dels patricis, ni dels cavallers, però com que havien estat esclaus o fills d'esclaus, tenien moltes ganes de fer coses i prosperar.

-L'ascensor social funcionava?
-L'origen de la burgesia catalana el trobem aquí. Aquest auge dels lliberts és un tret molt característic de la Barcelona romana. En la novel·la, la Minicia afirma que sembla que a Bárcino hi manin els lliberts. Ells movien els fils de l'economia i de la societat.

-Això va implicar, doncs, un canvi social important?
-És una actitud molt de nous rics, que es feien pedestals i altres monuments honorífics. En els fonaments de l'actual Palau de la Generalitat, s'hi van trobar moltes pedres que evidenciaven aquest origen humil dels lliberts. La societat de l'època va continuar essent esclavista, classista, però podies trencar aquest cercle. I això m'agrada. Podies prosperar i arribar molt amunt. A diferència de la Grècia clàssica, que era una societat més tancada. En el fons, aquesta actitud dels romans és una qüestió pràctica: si prosperes, treballes pel país, per l'imperi.

-Bàrcino, però, no era una gran ciutat.
-Era un llogaret, tenia el temple d'August, segurament un segon temple on ara hi ha l'església dels sants Just i Pastor, potser en l'emplaçament de Santa Maria del Mar hi havia un circ, ... però això són especulacions, no hi ha res del cert. Baetulo (Badalona), que tenia un teatre, era més important que Bàrcino, però aquesta va tenir l'habilitat de ser el nucli d'aquesta part de l'imperi i de crear xarxa. No tenia port, però hi havia molt trànsit marítim. Potser el fet de ser una ciutat petita va fer que s'hagués d'espavilar.

-No era una ciutat coneguda?
-Luci Minici Natal Quadroni Ver va arribar a ser procònsul, un càrrec just a sota de l'emperador. Però l'any 129 va guanyar la cursa de quàdrigues, un fet molt important i que ell sempre va remarcar. Luci va voltar per l'imperi i va deixar inscripcions en molts indrets, i en aquestes no només hi posava els seus càrrecs polítics sinó també el fet d'haver estat el vencedor de la cursa i, a més, que era de Barcelona. Gràcies a ell, una ciutat que ningú sabia on estava, va començar a ser coneguda.

-Ara, però, la seva novel·la té una veu protagonista femenina.
-Som la meitat de la població però la història sovint ens ha oblidat. La societat romana era patriarcal, les dones es devien al pare i, després, el marit que li escollien. No tenien veu ni vot. Però exercien la seva influència de sotamà. La Minicia és una dona d'una família influent, i jo la converteixo en el model de moltes dones que sabien llegir i escriure, aficionada als cavalls, i que feien servir aquesta influència.

-Com afronta l'escriptura de novel·la històrica?
-M'agrada parlar dels costums, de la vida quotidiana. Per a mi, és com obrir una finestra i tafanejar. Hi veus les dones que es tenyeixen el cabell, la manera com es vesteixen, les dificultats per posar-se bé la toga, allò que mengen les persones, quin tipus de gent hi ha a la zona on arriben els vaixells, com són els carrers, les supersticions dels habitants de les ciutats, ... La condició humana és la mateixa ahir i avui, fem les mateixes coses, tenim sentiments, ... Canvien els aspectes tècnics, però no aquestes altres qüestions.

-Li agrada, doncs, que el lector se submergeixi en l'època?
-Sí, i això també agrada a la gent que llegeix, pel que m'expliquen. Les descripcions, els detalls costumistes, ... I la intriga, que també n'hi ha. En aquesta novel·la, el perill que viu la nissaga protagonista és, alhora, paral·lela al perill que patia l'imperi.

-Ja li han demanat la tercera part de la Barcelona romana?
-Sí, sí! Hi ha gent que ja m'ho ha demanat. A veure ... mai diguis mai. Però ja es veurà. Potser seria una gosadia, però no tanco cap porta.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook