Argelagues (Proa, 2016), en la qual va novel·lar les vivències de les seves àvies, li va fer el regal de descobrir un segon ofici: l'escriptura. Gemma Ruiz Palà (Sabadell, 1975), que des dels 21 anys treballa a la secció de cultura dels Telenotícies de TV3, torna a fer protagonistes les dones en la seva segona novel·la, Ca la Wenling, que presentarà avui (19 h), al celler l'Oller del Mas de Manresa. Per assistir-hi, caldrà haver-se inscrit a biblioteca.bcum@upc.edu. «Ja he fet signatures amb mascareta i gel, però aquesta serà la meva primera presentació totalment presencial des del confinament», apunta Ruiz, i en destaca el valor afegit de fer-se en un celler: «He begut algun Petit Bernat i tinc arrels amb la vinya del Bages i del Vallès per l'herència familiar a Vacarisses».

La periodista i escriptora situa «el cor» de Ca la Wenling en una perruqueria -«que en el confinament s'han trobat tant a faltar»- en creure que era un espai que tenia potencial: «És un espai de cruïlla d'experiències molt ficcionables. Crec que impulsa la socialització d'un barri, perquè et permet parar i contrastar com ha anat el dia, i fomenta el bon veïnatge i l'empatia humana. Però els espais feminitzats pateixen d'aquesta mirada foteta, irònica, menystenidora... A les perruqueries es diuen xafarderies com en un pub, però els llocs masculinitzats escrits per homes sembla que les històries siguin més valorables».

I en aquest espai relata l'amistat entre una catalana i una xinesa: «Necessitem més protagonistes de les que ens ha escatimat el patriarcat, i els nets de la terregada ens interessa explicar la classe treballadora, que la literatura també ha tractat en un paper secundari. I si els processos migratoris tenen molta èpica, volia relatar la part de la vida quotidiana que coixeja en els relats de ficció, que sempre es fixen en aspectes com la delinqüència. Qui s'arrisca a canviar d'arrels és gent valenta».

L'objectiu de Ruiz Palà amb Ca la Wenling és «tocar molts cervellets, que s'adonin que som uns impresentables amb la gent que ve de fora, que tenim molt poca consciència amb el nostre propi racisme i que el benefici que dona el bon veïnatge és recíproc. Espero que contribueixi a conscienciar per millorar». Però quan es documentava i escrivia la novel·la poc es pensava que sortiria just quan s'ha despertat la consciència col·lectiva antiracista, especialment arran del cas de George Floyd. Mentre treballava en silenci, «buscant l'arrel de la nostra mirada estereotipada», va descobrir «terroritzada» que la primera llei racista va ser la d'exclusió dels xinesos als Estats Units, del 1882, en la qual es va emmirallar Hitler per a les lleis antisemites. «Van incendiar cases, els van matar... però, on són les pel·lis que ho han d'explicar? Per això el seu silenci i prudència en els processos migratoris, que usem per fomentar el nostre racisme. No sabem que és herència cultural desenvolupada per no prendre mal. Tot té un perquè i cal saber-lo abans de jutjar», conclou l'escriptora.