Enric Calpena (1960) no té cap fal·lera especial pel futbol. «En puc veure cinc minuts i no em desagrada, però sis ja no», explica en un to distès. Però si l'esport serveix per parlar de la societat, el seu interès canvia. L'autor barceloní ha escrit la biografia del suís Hans Gamper, el fundador del FC Barcelona, des de la seva arribada a la capital catalana, el 1898, fins al suïcidi amb el qual va posar punt final a la seva vida als 52 anys. Un relat sobre futbol però, que ho és principalment, de la història del país durant les primeres dècades del segle passat.
Gamper es va suïcidar el 30 de juliol del 1930. Dijous passat va fer 90 anys del seu traspàs.
El suïcidi era un tema tabú a l'època. Amb la seva mort, es va considerar que Gamper ja era un capítol tancat.
Pel que explica, sembla que Gamper sobrava als directius del Barça d'aleshores.
Gamper era una figura que molestava, algú que ja havia fet la seva etapa. Es va suïcidar el juliol del 30, l'abril del 31 arriba la República... Quan Gamper desapareix, queda com un fantasma mític.
El seu nom va quedat oblidat?
El 1956, Miró-Sans, president del Barça, un franquista, que va fer el Camp Nou, va proposar de dir Joan Gamper a l'estadi, però o bé el bisbe Modrego o bé les autoritats del règim van vetar el seu nom per protestant i per suïcida. Però la figura de Gamper es va recuperar als anys 60 i es va donar el seu nom al torneig estiuenc. Era una reivindicació important, i fer-la en aquell moment no era poca cosa.
Ja més recentment, també s'ha posat el seu nom a la ciutat esportiva del club. Però, per què molestava Gamper?
Barcelona i Catalunya es creuen constantment. Poso un exemple: Cruyff revoluciona un Barça caspós que esdevé modern i descarat, en un moment en què ja emergia una societat nova. El 1930, Gamper era vist com algú d'una altra època. El Barcelona era aleshores un club on havien caigut els directius de la dictadura i van entrar els afins a la Lliga, els més catalanistes. Gamper representava una certa puresa i honestedat, i no agradava ni a uns ni a altres, era un demòcrata, conservador, i no els perdonava el paper ambigu a favor de la dictadura. La figura de Gamper els ho recordava massa. Va ser cinc cops president, el millor jugador juntament amb Samitier i Alcántara i havia estat exiliat. A algú d'aquesta dimensió l'havien de tenir fent tasques d'arxiu?
Què l'atreu de Gamper fins al punt de novel·lar la seva vida?
Gamper és futbol, però també una manera d'apropar-se a la història del país. M'interessa el futbol com a fenomen social, si vols conèixer la societat, has d'anar a mirar en el món de l'esport, igual que el dels toros: a finals del XIX, el toreig aixecava passions a Catalunya. La fundació del FC Barcelona serveix per explicar trenta anys de la història del país. Però ho hem de fer posant-nos en la pell de l'època, i evitar la tendència a mirar el passat des del present.
Què ens diu, doncs, la història del Barça?
Volia fer una història de Barcelona des d'un punt de vista social, amb un argument que arrenca en aquell moment de l'inici del XX. Per fer això també hauria pogut anar, per exemple, al món del periodisme de l'època, però em vaig decantar per Gamper. Explico una història relativament poc coneguda, però quan rasques veus que hi ha molt suc. És un retrat social i dels conflictes de l'època.
Tot i que és posterior, la frase que el Barça és més que un club ja era certa aleshores?
Pelé, per exemple, és representatiu d'un Brasil de canvi, d'ascens d'uns sectors socials. Passa el mateix amb l'Hongria de Kubala i Kocsis o la Itàlia del 34. Aquestes coses expliquen l'època i la societat. Ho explica el Barça, però també ho podrien fer la Penya, el Club Natació Barcelona, la Santboiana o el Nàstic de Tarragona, per posar alguns exemples.
El futbol i l'esport com a símptoma i metàfora social.
El futbol explica de manera molt social els canvis del segle XX a través de fets com ara l'eclosió del futbol femení, el fenomen dels seguidors dels equips o la identificació de clubs i idees polítiques.
Un fet inqüestionable.
Al principi de la dècada del 1910 van començar a aparèixer les competicions de futbol, en aquells anys a punt d'esclatar la Primera Guerra Mundial, la Revolució Russa.... De la competitivitat amistosa a la competitivitat per aconseguir alguna cosa. No és casualitat. Com a fenomen de masses, el futbol de seguida recull allò que la gent ja està vivint: la bandera, l'adversari....
El vincle entre Barça i Catalunya ja era present aleshores?
El Barcelona s'adona del seu lligam amb el catalanisme més tard que d'altres. El club no neix com a representant del catalanisme, sinó com un grup de gent que vol jugar a futbol sistemàticament. I ho fa com un club transversal, al contrari dels altres, que reunien gent d'una mateixa nacionalitat, com els escocesos o els anglesos, per exemple. El FCB es planteja anar més enllà i comença a ser el reflex de la societat catalana. Esdevé un club social: té l'esperit associacionista català i una manera de veure el món. Gamper fa la reflexió Barça-Catalunya el 1908, però ja hi era aquest component.
Per què Barça i Madrid tenien tan bona relació?
Els dos clubs es miraven i simpatitzaven, tenien una idea social del futbol, aplegaven gent de diferents classes i jugaven. El Madrid era un club popular. La rivalitat del Barça en aquells anys era amb l'Espanyol.
Si Gamper veiés la magnitud assolida pel Barça...
Li agradaria molt el Camp Nou, la quantitat de socis, les seccions esportives... i odiaria el professionalisme del futbol.
