15 de novembre de 2020
15.11.2020
Regió7

«El llenguatge és per a mi més important en una novel·la que la història que s'hi explica»

L'escriptor Antoni Pladevall, de Taradell, s'inspira en el poble berguedà de Montclar en un relat que aplica l'esperpent en la descripció del món rural

14.11.2020 | 22:20
Antoni Pladevall fa del medi rural un espai per parlar de la fatalitat

La vida a pagès, les formes del món rural i els paisatges naturals que descriu l'osonenc en la seva darrera novel·la, «La clau anglesa», tenen en aquesta ocasió la companyia d'uns protagonistes excèntrics i solitaris. En un relat coral, la fatalitat vesteix la vida dels personatges principals

Pocs escriptors ens han apropat a la realitat del món rural amb la profunditat i el tremp descriptiu que ho fa Antoni Pladevall (Taradell, 1961), autor de títols com La lliça bruta, Massey Ferguson 35, Terres de lloguer –novel·la que va merèixer el Premi Amat-Piniella concedit per Òmnium a Manresa–, El dia que vaig fer vuit anys i, ara, La clau anglesa, amb la qual debuta amb el segell Univers.

Quina mirada al medi rural ens ofereix a «La clau anglesa»?

Quan vaig escriure Terres de lloguer (2006) sentia que era una novel·la que havia d'acabar fent per una qüestió d'empremta biogràfica. A casa, van ser desnonats, i vaig veure el dolor dels pares. La novel·la era una elegia, una complanta, per la desaparició d'un tipus de pagès, el masover, que havia estat majoritari. Quan els propietaris de les terres van poder fer reconversions econòmiques, als masovers els va tocar marxar.

Ara, l'enfoc és diferent?

Considero que aquesta novel·la recupera l'agror, la mirada crua i descarnada de La lliça bruta, que vaig publicar el 2001, i Massey Fergurson 35, del 2010. Presento uns personatges que estan en situacions límits, personatges de la tragèdia grega com els que explico a l'aula als meus alumnes.

Per què ha triat aquest camí?

La novetat, respecte a altres novel·les meves, és que exploto un element en el qual mai m'hi havia entretingut, l'esperpent, el tarannà extravagant dels personatges. Això permet rebaixar i, en certa manera, amorosir la seva agonia.

La Rosa i el Tomàs són els protagonistes principals d'una novel·la que, d'altra banda, és molt coral. Un home i una dona marcats pels esdeveniments i amb un caràcter molt especial.

Hi ha escenes amb cert humor grotesc. Com a lector, m'agraden molt les novel·les que va fer Eduard Girbal Jaume i, ara que hi penso, potser el personatge de la Rosa s'ha empeltat de la protagonista femenina de La tragèdia de cal Pere Llarg, una dona estrafolària. Suposo que les lectures van deixant un pòsit.

Què li aporta l'esperpent?

La meva intenció era explotar de manera diferent elements que ja apareixen en la meva narrativa anterior, amb un biaix d'humor grotesc allà on abans hi havia una mirada descarnada.

Quins temes toca?

L'obra no és gens original, aborda temes de la història de la literatura: la fatalitat –la vida que no dirigim ni controlem–; l'error humà, que és una qüestió molt de Sòfocles; la culpa, que la sent el personatge com un corcó insofrible; i el perdó, la necessitat del consol, que no sempre arriba.

Sense voler aixecar cap llebre, podem dir que hi surt un tema tan candent com l'abús sexual.

Em serveix per parlar de l'error, o la baixesa, que cristal·litza en aquest abús. Hi ha un personatge que fuig perquè té un passat familiar misteriós. Jo entenc La clau anglesa com una al·legoria de la fragilitat humana. Som éssers feribles, vulnerables, i podem acabar malmenant la vida per culpa de la fatalitat, una situació no buscada, per l'error, la baixesa. Sovint no sabem com venen les mossegades que ens clava la vida.

Topònims com Cruallops no són reals.

L'acció se situa en un entorn rural que podem associar a qualsevol lloc de la Catalunya Central. La descripció de Cruallops surt del petit poble de Montclar, al Berguedà, unes quantes cases sobre un turó arrodonit. Això sí, en quadruplico el volum perquè hi pugui haver gent que transita i hi hagi una església, el cementiri, l'ajuntament... i una fonda on fan els pèsols negres, com a Montclar.

Quin vincle té amb el poble?

Uns amics m'hi van portar fa tres anys i vaig pensar que hi situaria una novel·la. La resta de l'ambientació té a veure amb el barri de Mont-rodon de Taradell, que ja respirava en les meves primeres obres. Hi vaig viure 25 anys.

Per què crea un espai imaginari i no situa la trama en un espai amb noms de pobles reals?

Vull que la història sigui transversal, universal. Si hi poses topònims reals, sembla que l'acotis.

Tornant als personatges, i tal com dèiem, «La clau anglesa» és una novel·la molt coral.

Hi ha una bona colla de personatges, una quarantena, set o vuit famílies ... Em vaig haver de fer un plàning perquè, si no, encara hauria enterrat algun personatge que no havia nascut. Però n'hi ha dos que porten el pes, la Rosa i el Tomàs, dos perdedors solitaris, individus que acaben malament la seva vida en contra de la seva voluntat, el passat retorna.

Ha citat la fatalitat. Un tema molt actual, no troba?

Cert, la fatalitat, la mala sort, ens acompanyen per una pandèmia que genera una crisi sanitària, econòmica, moral... Deia a uns companys professors que sembla que ja no tenim humor. S'ha desencadenat un mal viure: és el fatum llatí, allò que et sobrevé i no ho pots esquivar.

Com descriu el món pagès?

Faig una descripció realista-naturalista: els components i els tarannàs més comuns al medi rural. A vegades he retratat la dimensió social, com a Terres de lloguer, per parlar d'un món que s'acaba. Però a La clau anglesa no hi és. També m'interessa fer una mirada plàstica, perquè vaig estar 25 anys en una masoveria, i vull pinzellar la bellesa del paisatge, la natura... I a vegades busco el to tremendista, certes reaccions, situacions límit.

El llenguatge forma part d'aquesta vocació naturalista?

Sento un cert plaer amb el llenguatge, m'agrada parlar dels recs, els camps, els marges, els boscos, els serrats... I això està molt vinculat al tractament lingüístic, sempre relacionat amb el conreu del vers, dir molt amb poc. Horaci deia a l' Art poètica que quan acabes una obra, al cap de nou anys t'hi tornes a enganxar per polir el text. Sempre m'ha agradat ambientar una història amb la llengua pròpia de l'entorn.

No hi ha relat sense llengua.

És més important la llengua que la història. La literatura és la llengua elevada a art. La llengua t'arrossega, culmines la lectura perquè t'has deixat endur per ella i no només per les històries de la Rosa i el Tomàs. Si no hi ha un cert capteniment artesà, la història resulta pobra. La literatura és la llengua, mimada, curada, fins a l'excés, per fer-se passadora o, com deia l'àvia, menjívola.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook