Si alguna cosa va dominar amb excel·lència l’escriptora Daphne du Maurier (1907-1989) va ser la capacitat d’aprofundir en els viaranys més ocults de la psicologia humana per donar vida a personatges complexos, que amaguen més del que mostren i que es deixen portar per les seves passions. Nascuda a Londres en una família culta, relacionada amb el món de l’actuació i la literatura, des de molt jove va tenir clar que la seva vocació era l’escriptura i va ser la literatura l’espai on va trobar el seu lloc en una societat encara encotillada però que li va regalar el reconeixement gairebé immediat. De la seva imaginació va néixer Rebeca, obra que va ser aclamada en paper però que també es va convertir en un èxit internacional gràcies a l’adaptació que en va fer Alfred Hitchcock –com a curiositat, va ser aquesta pel·lícula la que va popularitzar a Espanya anomenar així la peça de vestir que la protagonista sempre portava. I també va acabar sent adaptada cinematogràficament dues vegades la seva novel·la El chivo expiatorio, obra que publica ara a l’estat Alba Editorial.

És El chivo expiatorio un altre exemple de com Du Maurier era capaç de teixir històries embolicades en atmosferes fosques, gairebé asfixiants. Hi ha un punt d’origen que la literatura i el cinema ja han explorat en altres ocasions. Dos homes es coneixen per casualitat i descobreixen que són idèntics i decideixen intercanviar les seves vides. John, un professor anglès solitari, i el comte Jean De Gué, un noble en hores baixes amb més càrregues personals i econòmiques de les quals està disposat a suportar. I és en el físic on acaben les seves coincidències. John es converteix en el comte i descobreix una família que s’enfonsa per la nefasta influència de De Gué. Si el noble és un personatge de fosques passions i egoisme portat a l’extrem, John és la seva antítesi. Iguals en l’exterior, contraris en el seu fons. Perquè mentre un busca el seu propi benefici, l’altre descobreix que en la companyia i l’amor es pot redimir i per això intenta salvar una família que vol sentir com a seva.

Amb una prosa acurada, però àgil, que aconsegueix atrapar el lector, l’escriptora ens submergeix en una història on l’esperança i la desesperança caminen plegades, en la qual l’espectador espera que el drama s’allunyi encara que sigui impossible i en la qual, com en la vida mateixa, la felicitat no està del costat sempre de qui la mereix. John aviat sent estimació per aquesta família desestructurada, mares, fills, amants, esposa infeliç, i comença a treballar per salvar-los i oferir-los un futur feliç que el veritable comte els ha robat, però aprèn que les bones intencions no poden curar-los a tots i que hi ha els qui no es poden salvar ni a ells mateixos. La novel·la provoca que el lector es plantegi qüestions que no sempre tenen respostes. La maldat neix o es fa? Es pot no estimar a la teva pròpia família? Pot una sola persona provocar un mal de dimensions infinites? John creu que pot tornar a recompondre la família trencada De Guéi, és aquesta obstinació a fer-los renéixer a ells i a l’empresa familiar una metàfora del renaixement que ell mateix experimenta. Encara que la vida en forma del veritable comte es tornarà a creuar en el seu camí, quan fins i tot ha descobert un amor que sap que mai serà futur. I és que fer el bé no sempre té la recompensa desitjada. A vegades la lliçó apresa és per a qui perd i la victòria per a qui no va aprendre res. És suficient per a l’ésser humà saber que ha pres una flama de llum en la foscor d’uns altres?

Llegeixin Du Maurier i treguin les seves pròpies conclusions.