Amb una llarga trajectòria com a activista i periodista especialitzat en la cobertura de l’extrema dreta, Miquel Ramos (València, 1979) acaba de dur a les llibreries Antifascistas (Capitán Swing, 2022), un llibre en què repassa l’evolució dels moviments neofeixistes a Espanya des del final de la dictadura fins l’actualitat. Un llibre que Ramos, conegut també per haver sigut membre fundador del grup Obrint Pas, planteja com un homenatge als moviments antifeixistes d’arreu de l’estat i un crit d’advertència a tots els nivells.

Espanya té un problema amb la ultradreta?

L’extrema dreta és un problema a tot arreu, encara que la seva presència sigui discreta. Als anys vuitanta, per exemple, hi havia un greu problema amb l’extrema dreta i no tenien representació parlamentària, però hi havia una continuïtat de forces vinculades a la dictadura a tots els nivells i, a més, hi havia bandes als carrers que donaven pallisses i assassinaven.

De quan treballava en el llibre a ara hi ha un canvi substancial com és l’entrada de l’extrema dreta a llocs de poder a l’estat espanyol. Quins canvis implica, això?

Hi ha una evolució constant de l’extrema dreta. No seria tant categòric com per afirmar que estem davant d’una nova etapa, però que entressin a les institucions era quelcom previsible, encara que els ha costat perquè són conscients que quan toquen poder es cremen. És molt més fàcil estar a l’oposició. Diria que ara estem en una subfase de la institucionalització de l’extrema dreta, encara que això no implica que abans no tinguessin presència a les institucions, òbviament.

Les bandes de skins de les que parla en el llibre, encara existeixen?

Si la violència neonazi ha minvat tant des de finals dels noranta fins l’actualitat en gran part és gràcies a la gent que s’explica en aquest llibre i que es van jugar el cos, la llibertat i fins i tot la vida. L’extrema dreta ha mutat i fa temps que ha entès que hi havia una manera de fer que no era bon màrqueting. A poc a poc ha anat mutant més cap al model europeu i a unes maneres de fer en què potser no t’apallissaran, però legislaran per fotre’t la vida. Els nazis de carrer continuen existint però hi ha un contrapès molt fort que els fa difícil actuar amb la impunitat amb que ho feien abans.

En el llibre cita casos com l’agressió a la Stroika del 2012 o el cas desconegut d’un jove de Navàs assassinat a Premià de Mar l’any 1990. La Catalunya Central era un focus actiu de violència neonazi?

Hi havia territoris que tenien molta fama de tenir grups organitzats com ara el Vallès, la zona del Llobregat i el Bages. Pels records que tinc de la dècada dels 1990 i principis del 2000, aquests eren uns punts forts de l’extrema dreta a Catalunya i on hi havies d’anar sempre amb molt de compte.

Precisament a Manresa hi havia discoteques de les que vostè descriu com un dels darrers nuclis forts dels neonazis.

Oi tant! Cap al final de l’època de la ‘ruta del bakalao’ va sorgir un moviment molt vinculat a les discoteques, però amb l’estil neonazi i les banderes d’Espanya a la caçadora. D’alguna manera això es va posar de moda, en part també per tota la projecció sensacionalista d’alguns mitjans i pel·lícules com ‘American History X’, que van crear una mena d’aura èpica al voltant del neonazi, encara que fos pel mal.

Quin pes creu que ha tingut el procés català en la normalització de l’extrema dreta en els darrers anys a l’Estat?

L’extrema dreta espanyola històricament ha estat sempre profundament espanyolista i anticatalanista. El procés no va despertar l’ofensiva espanyolista, ja que això venia de molt més enllà i al País Valencià en podem donar fe. El procés va ser una excusa per a l’extrema dreta i per a tots aquells que havien caminat al seu costat en contra del dret a decidir de Catalunya.

En el llibre alerta de com l’extrema dreta usa l’humor a les xarxes per colar el seu missatge. Estem preparats per identificar aquests continguts com a tal?

La ultradreta ha sabut utilitzar molt bé les noves tecnologies i entrar mitjançant productes culturals. La gent jove és un dels seus principals objectius i per això es disfressen d’irreverents i políticament incorrectes i intenten fer passar el bullying de tota la vida per una mena de rebel·lia. Això fa que qualsevol es pugui pensar que ser rebel és ser masclista, racista, homòfob... Ser irreverent és ficar-se amb el poder, no amb els més dèbils.

No li resulta irònic que l’extrema dreta recali en entorns de gent treballadora?

L’extrema dreta sap detectar perfectament on no hi ha un contrapès fort, perquè és precisament on podrà entrar. És absolutament pervers que l’extrema dreta vulgui abanderar els drets de qualsevol classe treballadora, ja que són profundament neoliberals i quan han de legislar ho fan sempre en contra dels drets de les persones treballadores. Ara bé, aquí també hi ha culpa d’unes institucions que no han sabut resoldre un problema i han obert una porta per on s’ha pogut colar la ultradreta. Els polítics han de fer política i evitar que hi hagi forats de descontentament per on s’hi pugui colar el discurs ultradretà. Si qui mana no és capaç de millorar la vida de la gent, vindrà algú amb solucions màgiques per a problemes complexos. Aquí hi ha també una inacció institucional que permet aquesta precarietat.

L’antifeixisme ha sabut adaptar-se a la mutació de l’extrema dreta?

L’antifeixisme ha hagut d’evolucionar per adaptar-se als canvis que anava fent també l’extrema dreta i com se la combatia en diferents estats, formes i escenaris. Actualment estem en un moment força inèdit com és l’entrada de l’extrema dreta a les institucions. És evident que la d’ara no se la guanya amb una manifestació. Crec que la normalització de l’extrema dreta ha contribuït a una major consciència antifeixista.