Per a Antoni Gelonch (Lleida, 1956), la societat catalana té pendents tres debats que a Europa van entomar fa temps. En el llibre Luter va expressar el dèficit de discussió pública sobre la dialèctica entre religió catòlica i estat laic. Poc després, a Napoleó, va delatar la falta d’una reflexió sobre la fi de l’antic règim. I ara, amb Camus vs. Sartre (Viena Edicions), un llibre que va presentar fa uns dies a la Parcir de Manresa, l’erudit convida a abordar el conflicte entre llibertat i justícia, entre fi i mitjans, ètica i política. «Si no fem aquests debats, serà difícil que tinguem una societat democràtica avançada», afirma Gelonch.

«A França, entre els anys 30 i els 60, el debat entre Camus i Sartre -dos autors guardonats amb el Premi Nobel de Literatura- va ser entre dues maneres d’entendre la política», indica el llediatà. Si el primer era partidari de la revolta, el segon ho era de la revolució, un distinció cabdal. «Aquí, entre nosaltres, el debat no es va poder fer perquè hi havia una dictadura», afegeix.

Per entendre els punts de vista ideològics de l’un i l’altre, l’autor va partir dels orígens humils de Camus -«venia d’una família molt pobre»- i els benestants de Sartre, que va néixer a l’ostentós districte XVI de París. «Van tenir formacions diferents i també posicionaments diferents davant de la resistència», explica Gelonch. Les dues figures es van conèixer quan Camus havia d’estrenar una obra de Sartre; amb el pas dels anys es van anar distanciant fins a esdevenir enemics ideològics irreconciliables. La mort prematura de Camus el 1960 en un accident de cotxe va frustrar tota possibilitat de retrobament.

El professor de filosofia Xavier Valls va presentar l'obra d'Antoni Gelonch a la Llibreria Parcir de Manresa ALEX GUERRERO MAESTRE

«Per Sartre, la història és lineal i porta l’home a un lloc», explica Gelonch: «davant d’això no s’hi pot enfrontar. D’aquest model en surt la societat comunista, on el col·lectiu està per sobre de l’individu. Camus defensava la postura contrària, és a dir, l’important és l’individu, que és qui fa anar la història i només l’home pot fer la revolta per canviar el sentit de la història».

No en va, l’autor de L’estranger i La peste va publicar L’home revoltat el 1951, i «Sartre no en va voler fer la crítica a la seva revista perquè havien estat amics i no s’hi volia enfrontar». Per aquest motiu, la va encarregar a un altre redactor, que «va fer un atac duríssim» del text de Camus, un atac, a més, ad hominem, és a dir, a la persona més que a les seves paraules.

«Crec que Camus es va equivocar en respondre en calent», opina Gelonch: «i per replicar va fer un dels seus pitjors textos, buscant l’enfrontament». Finalment, Sartre va fer una contrarèplica «millor que la de Camus i l’expressió pública d’aquest va desaparèixer». La conseqüència va ser que «Sartre va esdevenir el tòtem de la intel·lectualitat francesa i continental».

El públic va omplir l'espai inferior de la Llibreria Parcir en l'acte de presentació del llibre ALEX GUERRERO MAESTRE

La ferida algeriana

Albert Camus va néixer a l’Algèria dominada aleshores per França i fins als 25 anys no va anar a Europa. «Tots dos van xocar també pel tema de la independència d’Algèria», explica Gelonch: «Camus va intentar un acord que passés per un règim d’autonomia amb comunitats separades, l’alto al foc, ... un acord que era impossible». En canvi, Sartre, «que mai va estar a Algèria», va fer «del principi de descolonització un principi de la seva filosofia; ell deia que calia marxar d’Algèria i si moria un francès en aquest país ja li estava bé. Camus, en canvi, era del parer que cap idea justifica la mort d’un innocent».

Mentre Camus tenia amics francesos i musulmans, Sartre anava a manifestacions contra el govern presidit per De Gaulle.

El 1957, Camus va rebre el Premi Nobel de literatura a Estocolm, i «en el seu parlament va dir que sense llibertat no s’aconsegueix res, la llibertat és condició de la justícia, però la justícia també és condició de la llibertat». En el pol contrari, Sartre argumentava que «l’home no té un dret il·limitat a la llibertat, ha de formar part d’un col·lectiu que té un camí traçat, la justícia està per sobre de la llibertat». Dos posicionaments que exemplifiquen «la diferència entre l’esquerra socialdemòcrata i l’esquerra comunista».

Camus va morir el 1960 «i no sabem quina hauria estat la seva evolució». Segons Gelonch, «tampoc se sentia còmode en el capitalisme, Camus era l’intel·lectual que dubtava, i deia que les llibertats s’han de guanyar cada dia».

Portada del llibre que publica Viena Edicions

Portada del llibre que publica Viena Edicions FOTOGRAFIA PROMOCIONAL

El seu antic amic i oponent va mantenir l’aura però els fets de maig del 1968 «li van causar un desencís», apunta Gelonch. «Els estudiants llegien Sartre, però no el seguien, els obrers no li feien cas i no feien la revolució al seu costat», afegeix. Poc després, De Gaulle va treure majoria absoluta i un Sartre «traumatitzat» se’n va anar «cap a l’extrema esquerra». Fins el punt que va justificar els crim de Pol Pot a Cambodja, responsable d’un genocidi, i va donar suport a les idees de Jomeini a l’Iran. Tot i això, «al seu funeral hi van anar 50.000 persones, tothom qui comptava a París en aquell moment hi era».

De l’estudi de l’obra dels dos gegants de la intel·lectualitat francesa, Gelonch en conclou que «Sartre va guanyar la batalla i Camus la guerra». Com a exemple, «a les llibreries franceses pots trobar les obres de Camus però no tant les de Sartre». I denuncia que «a casa nostra, l’esquerra encara és dogmàtica, ha llegir Sartre però no l’ha entès».