La platja Fonda és un racó de pau i tranquil·litat al terme de Begur, «una platja enfonsada a la que s’hi arriba a través d’uns graons, amb una arena grisa que se’t clava als peus, una roca que protegeix del vent, una petita badia d’aigua transparent, on de seguida t’enfonses i pots experimentar l’emoció de la fondària». La descripció de Montserrat Garcia Ribas (Castellbell i el Vilar, 1964) remet als dies viscuts amb la seva mare, que va perdre la vida del 2013 en ser atropellada en un pas de vianants a Manresa. Del raig de versos i emocions que va brollar poc després del trist i tràgic incident i del pòsit de reflexions i sentiments que van anar arribant amb el pas del temps n’ha construït Montserrat Garcia Ribas el poemari que porta el nom de la preuada caleta del Baix Empordà.

«Els poemes de la primera part del llibre em van sortir a raig en un dia i mig al cap de tres o quatre mesos de la mort de la mare, excepte el primer i l’últim, que són posteriors», explica Garcia Ribas, que en aquells primers instants de la creació no tenia al cap la confecció d’un poemari. «És la part que em toca més de prop», afegeix la poetessa bagenca.

En el seu anterior treball, Les harmonies fragils (2018), Garcia Ribas va voler aportar una mirada personal a un fet tan descrit i referenciat al llarg de la història de la literatura com l’amor. Un cop la vida la va posar davant un fet tràgic i, al cap dels anys, va prendre consciència que tenia entre les mans prou material per tornar a la impremta, l’autora bagenca va «eixamplar» la seva veu poètica cercant de nou un punt de vista propi a una experiència vital, la pèrdua d’un ésser estimat, de la que tants escriptors abans han parlat.

«No volia que l’emoció es quedés en el fet, inesperat i tràgic, de l’atropellament», afirma Garcia Ribas: «el punt de partida és un fet personal, però volia anar cap a totes les pèrdues importants, per parlar de les absències però, també, dels vincles i les arrels». Un viatge introspectiu que tenia un altre element capital: «el poemari és un homenatge a totes les mares».

En la proximitat amb l’infaust accident, «no havia pogut escriure res», recorda l’escriptora de Castellbell i el Vilar. Un dia, van emergir mitja dotzena de fragments que, tot i el temps transcorregut, «no vaig tocar, no tenia dret a tocar-los». La vida va continuar i Platja Fonda es va anar coent a foc lent amb versos i poemes que apareixien i la poètica del silenci de Garcia Ribas els polia i depurava: «és la meva veu, la brevetat, la concisió, el joc del full en blanc». Una poesia amb «voluntat de suggerir» més que «d’explicar o narrar».

Garcia Ribas reconeix que «em feia por caure en sentimentalismes», una temptació fàcil davant d’un fet inexplicable. El repte era aconseguir que els poemes «poguessin transmetre l’emoció que jo sentia». La poetessa apunta les seves intencions: «amb aparença de serenor i de contenció expressiva, a mesura que avances es va notant l’emoció, fins arribar al clímax d’aquesta emoció».

Portada del poemari "Platja Fonda"

Portada del poemari "Platja Fonda" FOTOGRAFIA PROMOCIONAL

Quan de la mort i el dolor, la pèrdua, ja s’ha dit tot, la poetessa busca «el com, una manera de dir les coses, un matís». Es tracta «d’expressar l’emoció des de dins mateix de l’emoció i que el lector arribi a sentir aquesta emoció».

La Platja Fonda, «símbol de la pèrdua, un lloc agrest», és també un lloc real i identificable com Londres, destí d’un viatge que va incloure el pas per la Tate Modern i una llibreria astrològica. «És el primer cop que surten llocs físics a la meva poesia», indica Garcia Ribas: «són llocs on puc ancorar l’emoció».

Quan parla d’eixamplar la seva veu poètica, l’autora bagenca es refereix a aquesta voluntat de «mirar cap a l’exterior», ser «més oberta» i incorporar «més adjectius, coses, llocs, ...» als versos. «Es tracta de mirar cap a fora i, al mateix temps, cap endins», afegeix, tot advertint que allò irrenunciable és «mantenir la intensitat sense que hi sobrin paraules». Dit d’una altra manera, «la meva és la poesia del silenci, que no és la que més s’escriu, però és com em surt, i com jo valoro les coses».

Garcia Ribas s’expressa a través de la fragmentació i Platja Fonda participa «d’una mirada entelada, borrosa, una pàtina que dificulta distingir allò que és real, és una frontera difuminada, la vida que hi ha més enllà de la realitat». Com quan «estàs a la platja, amb els ulls tancats, el sol al davant, no saps què veus».

Una de les imatges que trobem en la part final del poemari «és la del fil umbilical que uneix tots els fragments, aquest fil no és un cordó gruixut sinó prim, i aguanta tot el dolor». Per a Garcia Ribas, «el fil remet als inicis, al naixement, com si el llibre fos circular».

Versos al servei de l’emoció i del vincle que la poetessa estableix amb el record de la seva mare i, des d’aquí, amb el lector, còmplice secret d’una voluntat de transcendir l’instant.  

Poema sense títol de "Platja Fonda" (Llibres del Segle)

et sento encara

asseguda

en una immensa fondària

desfent el fil que tenalla

el darrer bri

d'amor