Pere Cervantes publica aquesta setmana la seva novel·la més viscuda, on retorna al Kosovo desfet per la guerra que va conèixer a finals dels 90 com a observador de Pau de l'ONU. 'La espía de cristal' (Destino) és un relat antibel·licista -en particular contra la violència contra les dones com a arma de guerra- en el qual conflueix una trama d'espionatge amb una història d'amor i la labor dos periodistes de guerra que també tornen al país que van explicar sota les bombes. No és una novel·la "només" d'espies, remarca l'autor i policia nacional barceloní, sinó un retrat sobre els efectes devastadors de la guerra. A través de la ficció Cervantes torna a l'experiència més important de la seva vida per saldar "un deute" que tenia amb ell mateix.

Taibe Shala és una víctima de la guerra de Kosovo, l'última de les guerres dels Balcans. Periodista i intèrpret de Nacions Unides, amaga més del que diu. És, de fet, una espia. Vint anys després, l'any 2019 desapareix misteriosament a Pristina.

Així arrenca la nova novel·la de Pere Cervantes, policia nacional barceloní amb una ja dilatada trajectòria literària. Hi fa aparèixer aleshores el personatge de Panco, un vell amor de la jove kosovar, que la va conèixer quan feia de reporter de guerra al seu país. Acompanyat per Olga Balcells (un homenatge de Cervantes a la foto-periodista catalana Sandra Balsells), tornen a Kosovo per investigar què ha passat amb Shala.

D'aquesta manera, l'autor combina la seva experiència com a observador de les Nacions Unides de la postguerra a Kosovo i Bòsnia (1999-2001), amb ingredients del propi conflicte armat (que ell no va viure directament) que va anar coneixent durant la seva estada, sobretot gràcies a la relació amb les dones intèrprets que els acompanyaven. Dones que, com la protagonista de la seva novel·la, també li van dir amb la boca petita que havien estat víctimes dels abusos dels soldats serbis, explica Cervantes.

La trama d'espionatge té importància –com el va tenir, diu, en la teranyina d'interessos geopolítics d'aquell conflicte-, però Cervantes considera que la seva no és "només" una novel·la d'espies. L'autor diu que el seu relat apunta més aviat a la qüestió de la violència sexual com a arma de guerra, particularment salvatge en un conflicte on es quantifiquen en 20.000 les violacions comeses per soldats serbis a dones albanokosovars.

Homenatge als periodistes i foto-periodistes

Ha estat una forma de "treure-ho tot" vint anys després, diu Cervantes, malgrat que no es considera una persona amb traumes per l'experiència viscuda. Potser per això l'escriptor no ha volgut fer una novel·la autobiogràfica, ni que ho semblés. D'aquí que el seu relat es remunti als dies d'una guerra que ell no va arribar a viure.

Cervantes introdueix la figura dels reporters de guerra, perquè ells sí que van compartir l'espai i el temps del conflicte, i perquè han estat una manera literària de posar distància entre la novel·la i la seva pròpia experiència.

La seva presència és també com un petit homenatge a la labor i al risc que corren els informadors desplaçats a aquestes situacions. "Cap periodista ha aturat una guerra", sosté, però tanmateix mostra un gran reconeixement per la seva feina. Cervantes fins i tot ha homenatjat la foto-periodista catalana Sandra Balsells (a qui no coneix, d'altra banda), reconeguda per les seves imatges i treball periodístic als Balcans, posant el seu cognom a un dels personatges de la novel·la que és també foto-periodista.

Contra les guerres

L'obra de Pere Cervantes traspua un missatge antibel·licista i més concretament contra la violència sexual com a arma de guerra. Les dones tenen doncs un pes específic en la novel·la. L'autor s'ha documentat abastament abans d'escriure-la (durant anys, diu), però per parlar de les violacions a les dones kosovars en tenia prou amb fer memòria del que li van explicar les seves intèrprets quan va fer d'observador per la Pau al seu país, víctimes en primera persona d'aquestes atrocitats.

Cervantes diu que "el material" de la novel·la el tenia des de feia anys. "Però no tenia novel·la". D'alguna manera, va ser la seva darrera ficció la que el va conduir a la que ara presenta. 'El Chico de las bobinas' (Destino, 2020) el va dur a documentar-se sobre la postguerra civil espanyola a Barcelona. Va ser aleshores quan va començar a trobar connexions i elements en comú amb la postguerra a Kosovo, i tot plegat li va tornar al cap per fer-lo decidir-se a escriure, 20 anys després, sobre totes aquelles històries que directament o indirecta va conèixer.