L'escocès Tom Gauld és un mestre de la síntesi, un do que trasllada a les seves vinyetes i tires còmiques, on utilitza la ironia i l'humor per apropar-se a mons tan a priori estancs com la ciència o la creació literària, diana del seu últim llibre "La venganza de los bibliotecarios" (Salamandra Graphic).

Gauld (1976), un confés apassionat dels llibres, ha visitat aquests dies Barcelona i Madrid per presentar aquesta recopilació d'alguns dels treballs que publica a The Guardian.

Amb aquest recognoscible i senzill estil gràfic -en ocasions, simples ninotets, amb prou feines perfilats- però amb una profunda, flegmàtica càrrega de sarcasme, Gauld és capaç de posar potes enlaire, una a una, totes les estades de l'elitista món literari.

"La idea de la 'venjança' va sorgir quan el govern britànic va anunciar retallades a les biblioteques, vaig voler fer una tira donant-los suport i, com que aquestes persones solen ser unes persones encantadores, vaig pensar a convertir-los en malvats, que s'apoderessin del món, així tot seria més divertit", comenta en una entrevista amb EFE.

Per a Gauld, els bibliotecaris són "un veritable símbol de l'amor més pur cap a la lectura i els llibres, lliures de l'ego de l'autor", o fins i tot, del vessant comercial que ofereixen les llibreries.

Aquesta "venjança" parteix dels bibliotecaris però no s'atura aquí, exhibeix el circ de tres pistes del mercat editorial, els seus rituals, els seus combats de vanitat, de falsa modèstia o directament d'enveja per l'èxit aliè, que Gauld tracta de forma compassiva, sense oblidar en aquesta "kermesse" autors, editors, personatges novel·lescos, crítics i, per descomptat, lectors.

I ho fa tot amb la diversitat formal que el caracteritza, en la qual hi té cabuda un microrelat pandèmic inspirat en Kafka que uns divertidíssims passatemps com el sistema per crear trames de novel·les de suspens o títols de supervendes, barrejant paraules de forma aleatòria, o "tunejant-los" directament per a una versió estiuenca ("Jane Airbnb", "Historia de dos ciudades de fin semana"...).

O, per què no, s'atreveix a especular sobre suposats moments de la història de la literatura: aquesta visita de Joyce a la seva editora per presentar-li l'"Ulisses", qui a canvi suggereix a l'escriptor irlandès que converteixi el seu Leopold Bloom en detectiu, perquè els thrillers, òbviament, venen molt, molt més que el "modernisme literari".

És difícil per això encasellar Gauld, creador que juga a més amb el continent, amb el format de la tira, des d'una sola vinyeta a un mosaic de finestretes, laberints seqüencials en els quals el lector s'ha de deixar guiar com un joc, una fórmula visible també en el seu anterior recopilatori El Departamento de las teorías alucinantes", on posava els científics sota la lupa del seu microscopi gràfic.

"M'agrada fer una tira còmica amb 25 panells, o una altra que es llegeixi a l'inrevés... quan estic encallat amb les idees penso en el format, de vegades sorgeix una idea i és a tres vinyetes i en unes altres l'interessant és veure com es trasllada a una cosa visual. No podria haver fet una tira diària durant 17 anys si no pogués anar jugant amb el format, m'hauria avorrit", comenta l'autor, premi Eisner el 2018 per "En la cocina con Kafka".

I l'humor com a medul·la, un humor que sorgeix, diu, de la imperfecció. "L'humor es basa que les coses no vagin bé, jo em centro en el pitjor de cada cosa, els autors, han de ser arrogants; els crítics, males persones; però de vegades em sento malament quan represento cruels els editors, perquè els meus sempre han estat fantàstics amb mi", es justifica Gauld, rient.

L'autor, que també col·labora amb The New Yorker i New Scientist, va sempre amb diverses llibretes damunt -en té desenes de guardades- on apunta les idees que li sorgeixen mentre "fa coses" en el seu moment a dia, i encara que algunes no funcionin al principi, les guarda com a "compostatge" per si, "qui sap", les pot reutilitzar més endavant.

"El més important és que se t'ocorri la idea. Tinc un estil molt senzill, dibuixo com quan tenia dotze anys, molt esquemàtic, diagramàtic. Quan la idea em ve, ja està gairebé tota la feina feta. La majoria del temps el dedico a pensar, és molt difícil tenir idees, no pots posar-t'hi. El que faig és passejar, parlar amb mi mateix, escoltar... amb el llibre d'esbossos obert", explica sobre el seu (productiu) mètode de treball.

Recentment ha fet el pas a la literatura gràfica per a nens amb "El robot de fusta i la princesa tronc" (Salamandra Kids), que és en el fons, revela, una espècie de guió d'actuació per a mares i pares poc habituats a explicar contes, una història que es va inventar perquè les seves pròpies filles s'adormissin i en la qual explora també, de reüll, una altra de les seves filies, el món robòtic -"m'agraden, són més fàcils de dibuixar que els humans"- i la tecnologia.

"No vull que els còmics es vegin com una mica de l'Edat Mitjana, d'algú que està tot el dia queixant-se de l'home modern pels seus tiktoks i els seus instagrams. M'agrada jugar amb la tecnologia a les meves tires i riure-me'n, però sense semblar un negacionista tecnològic", remarca Gauld.