"Tots ens posem màscares i fem coses per agradar als altres, encara que vagin en contra del que volem fer"

L’arribada de Léa Murawiec (París, 1994) al mon del còmic ha sigut fulgurant. Armat amb un estil vertiginós, estètic i provocador, la seva obra de debut El gran buit (editat en castellà per Salamandra Graphic i en català per Finestres) li va suposar el Gran Premi del Públic del prestigiós festival d’Angoulême del 2022. Un reconeixement a un treball ambiciós que brinda una crítica ferotge a la recerca de la fama immediatat.

A “El gran buit” la gent vol cridar l’atenció a qualsevol preu, ja que sinó mor i desapareix en el moment en què ningú els té en ment. Creu que ara mateix hi ha algú pensant en vostè?

El meu nom és únic i per això em fascina! (riu). Sempre m’ha cridat l’atenció que hi hagi persones que no s’assemblen ni tenen a res a veure entre elles i que es diguin igual. Quan anava a l’escola hi havia dues noies que es deien Lena Cohen, i cada matí quan les cridaven era molt estrany. Això és especialment complicat si ets artista i comparteixes nom amb algú altre que fa alguna cosa molt diferent a tu.

El seu còmic és molt crític amb la recerca de la fama actual.

M’agrada pensar en ell com una crítica a una societat, on sembla que contínuament estiguem obligats a fer-nos veure i cridar l’atenció

En el cas dels artistes i creadors com vostè això encara és molt més intens.

A vegades semblem obligats de parlar constantment de nosaltres i d’exposar-nos. Crec que hem de decidir quin compromís prenem per a guanyar-nos la vida, on deixem la rigidesa i la puresa del nostre treball i quines concessions fem perquè les nostres obres siguin més accessibles. Però això no ho fem només els artistes. Tots fem concessions a diari en la nostra vida quotidiana, per exemple, en les relacions que tenim amb els nostres amics per por a no encaixar-hi i quedar-nos fora del proper sopar. Sovint ens posem una màscara i fem coses per agradar als altres, encara que això vagi en contra del que volem fer.

L’obra planteja el retorn a la natura com una manera de fugir de la pressió social. Creu que és una sortida factible?

Crec que és una il·lusió. L’heroïna del meu còmic, quan arriba al gran buit s’ha d’enfrontar als seus somnis i veure que, en el fons, no són més que això i que s’ha d’enfrontar a la realitat. És llavors quan ha de trobar un altre motiu per tirar endavant. A mi m’interessava interrogar-me si les ganes que tenim de fugir tenen a veure amb el desig de fugir de la realitat o bé amb voler construir alguna alternativa.

Vostè que viu a París, es veuria capaç d’emprendre aquesta fugida a la natura?

De més jove ho havia pensat algun cop, ja que em vaig criar en una regió, vaig estudiar a Angoulême i després vaig anar a Xangai. Al ser dibuixant crec que podria viure a qualsevol lloc, ja que només necessito una taula, una cadira i els meus dibuixos i puc estar connectada amb tot arreu. M’agradaria poder marxar de París i anar a algun lloc on pogués estar comunicada amb altres autors i autores, tot i que sóc conscient que viure a la capital és molt més pràctic, especialment quan estàs de gira.

Vostè va estudiar tipografia abans de dedicar-se al còmic i en la seva obra apareix constantment aquest vessant seu. Què té aquest art que la fascini?

Vaig voler dissenyar les tipografies dels cartells com una part més de la història. Volia fer una trama sobre persones que moren quan ningú té el seu nom al cap. La idea em va venir al veure els noms i cognoms escrits per tot arreu, als cementiri, a les botigues voltant pel carrer i pensar com m’agradaria dissenyar diferents tipografies per cada nom i cognom... La veritat és que he gaudit molt fent les lletres i m’agrada molt la varietat de tipografies que han quedat

El seu estil és una barreja entre tendències molt diferents, del còmic americà al manga. D’on ve aquesta mescla?

Vaig fer el còmic pensant més en què volia fer que no pas en arribar a un tipus concret de lector. Crec que la influència del manga lliga diverses generacions, sobretot des de la dècada de 1990, encara que també hi ha tota una influència d’estils occidentals que venen de molt enrere. Jo vaig créixer a França tant amb els còmics d’Astèrix i Obèlix, com amb Persèpolis i Naruto. Mesclo totes les lectures que arrossego des de petita i els manga que llegia d’adolescent. Tot això em va quedar i aflora en el meu estil gràfic, això ha quedat en la meva manera d’expressar-me.

Quines lectures li ha fet el públic del seu llibre?

Aquí encara no he rebut massa comentaris, però a França el llibre va sortir publicat fa dos anys i molts lectors m’han dit que el llibre els havia marcat. He rebut missatges de gent que els ha agradat molt… i d’altra que no tant! Això també és molt bo, ja que si els ha molestat vol dir que els ha remogut. Al principi era estrany, ja que abans havia editat fanzines i coneixia tothom que havia llegit el meu llibre. Amb aquest, en canvi, això no passava. De fet, la primera vegada que algú que no coneixia em va fer una crítica se’m va fer molt extrany pensar que hi havia gent que el podia llegir. Això em va fer prendre consciència que es llegien els meus treballs. Això és genial, però també suposa pressió per al proper treball pensar que hi ha gent que el pot estar esperant.

Ara que en parla, com s’encara el procés d’un segon àlbum després d’un èxit com aquest?

D’entrada és complicat trobar una estona lliure, perquè constantment estàs de promoció i no pares mai per casa. A més, que els teus amics et preguntin sovint en què treballes i quan sortirà el proper llibre tampoc no ajuda gaire, encara que sigui una pregunta lògica. No sé mai què respondre. No pensava que fos tan difícil encarar el segon. La pàgina en blanc fa una mica de por. Sí que tinc algunes idees de per on tirar, però costa trobar el moment.