L’escriptora Anna Punsoda (Concabella, 1985) ha publicat ‘La terra dura’ (Pòrtic Edicions), una crònica periodística organitzada a través d’un dietari mensual on narra el retorn als seus orígens a través de vivències personals, converses i recerca històrica. El fil conductor és la seva arribada a la comarca de la Segarra – amb els fills i el marit barceloní – juntament amb la compra d’una casa que hauran d’arreglar per poder-se instal·lar. En una entrevista a l’ACN, Punsoda sosté que sempre ha sentit la seva terra com un “refugi”. “La relació que tenim amb nosaltres mateixos és la mateixa que tenim amb la nostra terra”, assegura.

El procés de creació ha estat relativament ràpid i l’autora explica que ho ha enllestit en pràcticament un any i mig. Un dels objectius era reflexionar al voltant de la seva relació amb aquesta terra dura, geogràficament central i alhora molt ignorada. L’autora ho atribueix a una “barreja de factors”, entre els quals, per exemple, hi ha el fet que se’n hagi fet menys literatura. Per això, un altre dels propòsits del llibre és posar-la al mapa.

“M’agradaria que la vinguessin a veure, que generés relat cultural, interès, visites i també diners per la gent d’aquí”, admet. En el seu cas, tornar “a casa” ha estat un procés molt positiu que li ha permès “fer-se seva la comarca”. “Abans tot passava a través dels ulls de la meva família d’origen i ara que hi tinc la meva família i casa pròpia, la mirada que tinc també és pròpia”, reconeix.

De fet, per Punsoda, l’ànima i el paisatge “es penetren un a l’altre” d’una forma que no sempre s’arriba a comprendre. Per això, està convençuda que un mateix està directament relacionat amb la seva terra, encara que – a vegades – no es tingui en bona consideració. “A vegades han de venir els altres i dir-te aquesta comarca és fantàstica! Mira quines esplanades, quin horitzó, quina llum... i t’ho comences a creure”, insisteix. En el seu cas però, recorda que sempre ha necessitat els “orígens” i que mai ha tingut cap tipus “d’autoodi” per la seva terra.

Una crònica amb múltiples veus

El nou llibre de l’escriptora també es complementa amb informació històrica, així com múltiples veus de veïns de la zona, que tracten temes com la feina, la sostenibilitat, l’economia, la població o l’arrelament. “He fet bastantes entrevistes, però sobretot he anat molt al bar del poble, és la meva biblioteca”, bromeja, “a Barcelona quan et trobes per exemple amb pares de l’escola parles d’unes coses, aquí parlem d’unes altres”.

El procés li ha permès “mirar la terra amb uns altres ulls” i confirmar que el futur ha de passar per un “re-arrelament”. “La globalització no és només un fenomen de pèrdua d’identitats, sinó també de desconnexió d’un mateix cap a la seva zona”, lamenta. Per això, “detesta” quan identifica “un cert menyspreu” del món urbà cap al rural.

Acabat el procés inicial, el balanç de Punsoda és positiu, si bé reconeix que acaba baixant “més del que li agradaria a Barcelona”. “Encara costa descentralitzar la cultura i em passo moltes hores al cotxe, al tren... hi ha una dependència que m’emprenya”, conclou.