Novetat editorial

Retorn ‘noir’ al Glasgow marginal dels anys 70

 L’escriptor escocès Alan Parks continua retratant la ciutat on es va criar a través del seu policia Harry McCoy, «cada vegada més enterrat al fang»

Publica ‘Un mayo funesto’, cinquena entrega de la seva sèrie negra, que parteix d’un intent de linxament

L’escriptor escocès Alan Parks, durant una visita a Barcelona el 2022. | RICARD CUGAT

L’escriptor escocès Alan Parks, durant una visita a Barcelona el 2022. | RICARD CUGAT

Anna Abella

Maig del 1974 en un barri degradat de Glasgow. Un incendi provocat en una perruqueria mata tres dones i dues nenes. Una turba demana venjança i amenaça de linxar tres joves sospitosos prenent-se la justícia pel seu compte. És el punt de partida d’Un mayo funesto (Tusquets), cinquena entrega de la sèrie del policia Harry McCoy, «cada vegada més enterrat en el fang». «Quan veig escenes així penso què passaria si tota aquesta gent amuntegada al voltant d’un furgó policial se sortís amb la seva. Sovint hi ha persones embogides que acusen altres d’uns delictes dels quals potser no són culpables. És un desastre que hi hagi justiciers que es veuen a si mateixos com herois quan no ho són. Per això ha d’existir la presumpció d’innocència», argumenta l’escocès Alan Parks (1963).

La seva sèrie, que va començar amb Gener de sang, ha anat reflectint «fidelment la societat i els problemes del Glasgow dels 70» a raó d’una novel·la ambientada en cada mes del 1974. En anglès ja ha publicat la del juny i ha entregat a l’editor la del juliol. «Aquí és on menteixo i dic que sé el que passarà amb McCoy quan arribi el desembre», riu Parks, acabat d’arribar a Madrid. «Tinc una idea del final però no sé com hi arribaré», admet.

Mentrestant, el lector troba un Harry que malgrat estar convalescent d’una úlcera sagnant no renuncia a l’alcohol o les drogues i segueix sense suportar veure cadàvers i saltant-se les regles. «S’està fent més gran i és més realista sobre el que vol i pot fer. Sap que no serà un policia de carrera brillant, es concentra en casos que afecten persones marginades, amb infàncies dures com la seva, en un barri on era molt difícil tirar endavant i on tots es coneixien. Actua més com a detectiu privat que com a policia i, com a mi a l’escriure, no li interessen els procediments policials».

A Un mayo funesto «sabem alguna cosa més d’aquell passat de Harry que no el deixa en pau i del qual cada dia li costa més escapar-se». Amb un pare alcohòlic que viu al carrer i una mare que el va abandonar, arrossega una dura infantesa en internats i cases d’acollida que comparteix amb el seu amic delinqüent Cooper. «Són com germans, estan abocats a estar junts. L’amistat és una cosa important. Hi ha una cita d’un espia de Cambridge que els defineix: ‘Dona’m coratge per trair el meu país, però no els meus amics’, explica Parks, al qual no li importa que etiquetin els seus llibres com tartan noir. «Cada escriptor escocès és diferent, però ajuda al màrqueting».

Situacions límit

Era un Glasgow dividit en zones pel control del qual lluitaven diferents líders criminals. Com el «sinistre» i violent Dessie Caine. «N’hi ha molts així, de dolents carismàtics. Ell, com altres delinqüents, pot tenir molts diners, però el que desitja és el que no té: una pàtina de respectabilitat, per això dona diners a una església. M’interessava a més la relació amb la seva dona, destrossada i tan abatuda com les seves víctimes, que el tem i ha arribat al límit. Quan la gent es veu empesa a situacions extremes és difícil saber què és capaç de fer».