"Tothom mira Star Wars, però poca gent llegeix llibres de naus espacials"

Després de consolidar-se com un dels dibuixants més interessants del còmic europeu actual gràcies a una sòlida trajectòria al mercat francobelga, el Ricard Efa (Sabadell, 1976) presenta ara la seva segona incursió en la novel·la. I ho fa, a més, amb una saga de fantasia espacial de sis novel·les escrites en català de les quals l’editorial Mai Més n’ha editat els dos primers volums de manera consecutiva, Els confins i la tenebra i Des de sempre fins a l’infinit. El tercer volum d’aquest projecte fins ara inèdit a casa nostra s’espera el febrer del 2025.

D’on ve un projecte tan ambiciós com aquest?

Després d’enviar el manuscrit de la meva primera novel·la, Les màquines del caos, em vaig posar a escriure a partir d’una imatge que em rondava. Potser per influència del còmic, sovint tinc idees que neixen d’imatges que tinc ganes d’explorar. En aquest cas, la imatge era la d’una nau que descendia en l’òrbita d’un planeta cobert de cereal, potser per influència de les meves vacances al Pallars i veure els camps de cereal, de nit, amb les segadores treballant com a puntets de llum. Vaig començar a escriure sense saber ben bé cap on em duria i vaig veure que hi havia un món molt gran al darrere de tot això.

Diu que la saga és una space opera. Com definiria aquest gènere?

És un gènere una mica maleït, ja que tothom mira les pel·lícules de Star Wars, però poca gent llegeix llibres de naus espacials. És un gènere que neix a finals del segle XIX, quan la societat comença a tenir fantasies amb l’espai i amb la possibilitat d’enviar naus a la lluna o a Mart. En un primer moment aborda les possibilitats de l’ésser humà per expandir-se per l’univers i juga amb aquestes possibilitats depenent dels avenços científics i del tarannà polític de cada moment. A això s’hi afegeixen relats molt més fantàstics que són una derivació de les fantasies medievals i les mitologies i que se situen en civilitzacions en altres galàxies. A més, inclou elements de gèneres com les aventures i la navegació, però en comptes d’anar en vaixell, viatjant en naus espacials.

En escriure es nota la seva faceta com a dibuixant, ja que crea imatges visual i conceptualment molt potents.

El meu cervell treballa creant imatges molt fortes però que, alhora, han de ser factibles de traslladar al paper. Quan escric una escena ja sé què passarà perquè hi ha una imatge en la qual hi he treballat durant molts dies i, d’alguna manera, l’he rodat mentalment com si fos una pel·lícula. Llavors el que em toca és descriure-la intentant no excedir-me en descripcions ni massa detalls.

A diferència del seu llibre anterior, en aquest cas també s’ha fet càrrec del disseny de les portades. Com ha sigut aquest procés?

D’entrada les havíem d’encarregar a algú altre, ja que m’agradava la idea de, en escriure novel·les, deixar de banda la faceta de dibuixant. La dissenyadora que les havia de fer tenia molta feina i vam fer algunes proves amb altra gent, però no van quallar i amb l’editorial vam arribar a la conclusió que potser seria bona idea que les fes jo. Teníem molt clar que ens volíem allunyar de l’estètica de portades del gènere i, després de molts assajos, vam voler tibar d’un fil que connecta la saga amb la imatgeria de l’alquímia i del món medieval. Per no caure en la repetició i que les sis novel·les tinguessin una estètica massa similar, ens va semblar bona idea crear una mena d’evolució per la història de l’art partint de motius romànics en el primer volum i anar avançant.

Tot i plantejar una saga d’intrigues polítiques i certa èpica, no s’estalvia alguns tocs d’humor, fins i tot amb morts de personatges d’allò més absurdes.

A vegades ho has de fer, ja que hi ha fils narratius que han d’arribar fins a cert lloc i complir una certa funció, i allargar-ho seria afegir un pes al relat. Per molta estima que tinguis a alguns personatges, estirar el seu arc narratiu pot ser contraproduent. A més, en algunes ocasions introduir morts sorprenents també serveix per recordar que els entorns són perillosos i mantenir la tensió del lector. Molts cops hi ha pel·lícules que obvien el perill de l’espai o del mig del mar, però no. El perill és molt real.