Richard Price: "El difícil ara no és ser escriptor, sinó ser americà"

Quan Richard Price (Nova York, 1949) es va mudar a Harlem fa gairebé 20 anys, el seu cap d’escriptor va començar a fantasejar amb una novel·la-riU, un gran fresc urbà ambientat al barri on acabava d’instal·lar-se amb la seva dona i que al final s’ha endarrerit una mica més del previst. “Vaig signar el contracte per escriure això fa 17 anys; si fos un nadó, ara estaria sol·licitant l’ingrés a la universitat”, ironitzava l’escriptor i guionista a propòsit de Lázaro resucitado (Random House), novel·la que trenca una llarga etapa d’erm narratiu i retorna l’autor de Clockers i The Wanderers —a més de mag dels diàlegs a The Wire— a les grans lligues de la novel·la americana.

Ni tan sols ha necessitat embrutar-se gaire les mans, ja que, lluny dels baixos fons i de la saviesa delinqüencial, Price s’atura aquí en l’ensorrament d’un edifici d’habitatges de Harlem per explorar les conseqüències del desastre i els estranys companys de viatge —Anthony el renascut inclòs— que sorgeixen de les runes.

Lázaro resucitado arriba gairebé deu anys després de Los impunes i després d’"un període de gestació trasbalsadament llarg», com ha dit. Com és això?

M’acabava de traslladar a Harlem i volia fer una història panoràmica com a La vida fácil, però no pots anar a viure en un lloc i començar a escriure sobre ell com si fossis un guia. Has de conèixer el lloc, ser part del lloc, i per això em van caldre anys. Una altra cosa que va alentir el procés va ser que necessitava guanyar diners, cosa que vol dir fer pel·lícules i televisió [cosa que vol dir, ampliant una mica més, crear The Night Of, retrobar-se amb David Simon i George Pelecanos a The Deuce i adaptar El visitante, de Stephen King]. Al final el que em va donar el temps va ser la combinació de la covid i la vaga de guionistes.

Tant canvia la vida segons el codi postal on un es trobi?

A Nova York et pots desplaçar deu illes de cases i viure en un món completament diferent. Pensa que a Manhattan hi ha com 10 o 20 ciutats, totes diferents. Si ens fixem en el cine, no és el mateix la Nova York de Spike Lee que la de Martin Scorsese o de Whit Stillman. Així que, ¿de quina ciutat estem parlant? Jo necessitava saber quina era la meva Nova York en aquell moment per poder parlar-ne.

I cada barri amaga la seva pròpia novel·la? La vida fácil, ambientada en el Lower East Side, era un thriller policial, mentre que Lázaro resucitado és més aviat una simfonia urbana amb múltiples veus.

No penso en termes de quin és el gènere adequat per a aquest barri en concret, sinó que, simplement, em pregunto de què vull parlar i què és el que m’atrau. Si vols construir una cosa panoràmica, una investigació criminal et dona ordre, et dona una cronologia. És com la brúixola. A més, tampoc vull escriure sobre mi. Ja vaig fer quatre novel·les autoreferencials abans dels 32 anys, així que havia de sortir d’allà.

Deu ser un alleujament poder escapar-se al 2008, any en què comença la novel·la, i evitar-se el mal tràngol d’haver d’escriure sobre el present.

No vull escriure sobre Trump ni de l’actualitat, perquè llavors el llibre es converteix en una cosa molt tòpica respecte a un moment concret. Jo volia anar més enllà fins i tot d’Obama, quan Harlem començava a gentrificar-se i encara no hi havia tanta correcció política. No havies de preocupar-te per la censura i encara no existia aquesta idea que no pots escriure sobre negres si no ets negre o sobre gais si no ets gai. A partir del 2008 tot això s’accentua i és cada vegada més acusatori. Jo volia deslliurar-me de tot això, tornar a una època en què diguessis simplement, ‘ah, d’acord, això surt al diari’.

Llavors, és més difícil ser escriptor ara?

És més difícil ser americà. Des d’un punt de vista espiritual, jo no visc als Estats Units, visc a Nova York, i això és un país diferent. A Trump li encanta el caos, però darrere d’això no crec que hi hagi cap convicció plena. Sempre hi haurà algun criminal que serveixi d’excusa per envair, què sé jo, Somàlia. És com un gat juganer i els Estats Units, la seva caixa de cabdells de llana.

Està ja una mica fart de ser l’home de The Wire?

A veure, em va ajudar un munt. Va ser una cosa molt significativa poder col·laborar en una sèrie de la qual tothom parla. Una altra cosa és arribar aquí i veure que al llibre apareix imprès, a sobre del títol, "per l’autor de The Wire». ¡Però si només vaig fer cinc o sis episodis i tinc un munt de llibres! Deu ser que les pel·lícules i les sèries tenen més poder d’atracció i arriben a molta més gent. Tot i així, preferiria que la gent no em conegués, sobretot, per haver fet guions de The Wire.

Podria haver continuat sent un novel·lista sense els diners dels guions?

És que, si hagués tingut diners, no hauria escrit guions. Un altre problema afegit és que no sé com la gent pot escriure cada dia. A mi em cal molt temps, i per a mi escriure una novel·la és ben bé com un matrimoni: et passaràs anys amb aquesta persona, així que millor que hagis escollit la persona correcta.

A la novel·la, just després de l’ensorrament de l’edifici, allò s’omple d’estafadors i penques intentant treure profit de les desgràcies alienes. Amb la runa encara fumejant, el fill de la funerària envia ràpidament el seu fill a repartir targetes entre els veïns. Què ens diu una cosa així de la societat en què vivim?

Ens torna a l’home de les cavernes. Però l’important és que en aquesta novel·la no hi ha una investigació policial, simplement hi ha gent normal fent la seva vida i els camins dels quals es creuen en un moment determinat. Persones que es lleven i aconsegueixen arribar a la nit sencers.

Té ara algun projecte televisiu en marxa?

Sí, tinc dos pilots de televisió: un sobre el llibre d’un periodista de Los Angeles sobre una sèrie d’homicidis que van tenir lloc fa uns 10-15 anys, i un altre de basat en una sèrie històrica de la BBC, Unforgotten. M’encanta mirar la televisió, fer-la ja no tant, perquè escrius moltes coses i les possibilitats que arribin a la pantalla són mínimes. Ser novel·lista em salva d’haver de pensar que la meva vida no té cap sentit.

Porta vostè els comptes de tots els guions que han quedat en un calaix?

He escrit moltíssimes coses molt bones que no han arribat enlloc. El millor novel·lista moltes vegades és el pitjor guionista i viceversa, perquè és una velocitat diferent, els dos tenen un ritme diferent. La gent diu coses i fa coses. I ja està. És només la descripció d’un estat d’ànim que després el director llençarà a la paperera. Un novel·lista és tota l’estona preguntant-se on dimonis hi ha la prosa.