Chuck Palahniuk, novel·lista: "La intel·ligència artificial canviarà el món de l’escriptura"

L’escriptor nord-americà Chuck Palahniuk (Pasco, Washington, 1962) és l’autor d’una novel·la llegendària, El club de la lluita, que David Fincher va adaptar al cine. Llavors es va descobrir com a creador d’històries entre anarcoides i sarcàstiques, però amb un pòsit sagnant a cada línia.

Quan es va adonar que aquell conte que havia escrit esdevindria

El club de la lluita?

Havia escrit sis o vuit històries a l’inici dels 90, en una època en què les col·leccions d’històries eren molt populars. Així que vaig pensar que simplement faria això, una antologia. Però un dia vaig veure que aquelles històries les podia unir i convertir en novel·la. Va ser probablement al voltant de 1994.

Què el va fer debutar en la ficció?

El gust per ser capaç d’escriure un personatge com Tyler Durden. En el fons, tots volem tenir un amic així: salvatge i aventurer.

Va passar de debutant a celebritat en un tres i no res. Com va administrar aquella situació?

El meu entrenament ha sigut com a reporter. Sempre he estat envoltat de gent i m’he avesat a ser a banda i banda de la taula: responent l’entrevista i sent l’entrevistador. Així que no em va resultar gaire difícil.

Suposo que mai havia imaginat tanta repercussió.

[Nega amb una ganyota] Ho vaig escriure com una broma, ho vaig escriure pensant que no ho voldria publicar ningú, però que alhora no ho oblidaria ningú.

En un dels pròlegs escriu que els redactors en cap li demanaven on hi havia clubs de la lluita per infiltrar els seus periodistes. És cert o és conte?

És cert, fa 20 anys tothom m’ho demanava. Ara ja no.

Quin efecte fa que els clubs de la lluita, que s’havia empescat, haguessin passat de la seva imaginació a la realitat?

No vaig pensar mai que pogués donar-se. Imagino que si hi havia gent que muntava diferents clubs de la lluita devia ser per una necessitat de validació, i qui soc jo per jutjar-ho.

El seu Taylor Durden sempre va ser Brad Pitt?

[Torna a negar amb una ganyota] Pel que li acabo d’explicar, no. No vaig imaginar mai cap cara d’actor perquè no vaig pensar mai que aquell llibre es publicaria, i encara molt menys podia imaginar un film. Era impossible.

Va assistir al rodatge?

Uf, va ser fa molt de temps, 27 anys, gairebé 30. Els rodatges són increïblement avorrits. Era un procés molt llarg i lent. No tenia ni idea que fer un film fos tan avorrit.

A grans trets, en la literatura nord-americana actual es presenten dues línies: el realisme de Hemingway i la fantasia i el terror de Stephen King. Els seus llibres es col·loquen potser al mig entre l’una i una altra. Potser vaig errat?

La vida en si mateixa és molt més fantàstica que no pas el crèdit que hi donem. No acceptem la fantasia que apareix en la nostra vida i hi ha moltes històries que s’entossudeixen a negar l’element fantàstic de la quotidianitat.

Quan es mou per l’àmbit fantàstic, se’l nota desinhibit.

Potser fan l’efecte que són molt fantàstics, molt ficticis, però els meus personatges, al final, tot i que siguin bojos, són creïbles i no són sobrenaturals.

La fantasma de Maldita sí.

Tinc morts en un parell dels meus llibres, però com que crec en fantasmes, no crec que siguin éssers fantàstics. Són un element més de la realitat.

Els crítics qualifiquen la seva prosa de senzilla com la de Hemingway. Li ve del periodisme?

Hemingway també era periodista i això és el que va formar el seu estil. Crec que tenir una prosa molt clara per al periodisme em permet explicar una història més elaborada. Si posés molts artificis en el llenguatge, hauria de simplificar les trames de les meves novel·les.

Em fa la sensació que escriu ràpid.

Pot semblar ràpid si ens cenyim al procés d’escriptura. Quan tinc les idees fixes, l’escriptura de la novel·la és ràpida, però el procés per arribar a la idea pot trigar entre 10 i 15 anys.

Per què va voler ser periodista?

Volia una vida interessant, passar la meva vida coneixent gent i tenint experiències. I semblava que sent periodista em pagarien, a més, per fer aquestes coses.

I després es va adonar que no.

[Riu] Era divertit, però no em donava menjar.

Diuen que els seus llibres traspuen nihilisme. Em fa la sensació que en realitat s’inclina per l’anarquisme.

Cal crear certa tensió i arribar a un punt de caos per poder relaxar les coses després. S’ha d’arribar a aquest punt de caos per entretenir el lector.

Tal com estan els Estats Units ara mateix, amb Donald Trump, hi ha camp per al terror.

No, crec que la política és molt avorrida i no gaire imaginativa. Així que no hi presto gens d’atenció.

I als successos de Minneapolis d’aquest hivern?

— Aquesta mena de situacions poden fer por, però he viscut coses pitjors. Mai hi ha hagut pau veritable en tota la meva vida. Per tant, he deixat d’esperar la pau. Els polítics sempre han mentit.

El periodisme té a les fake news un enemic, i a les IA a un enemic-amic. Què n’opina?

— Les fake news no m’espanten. Sempre hi he conviscut. Com que la gent s’inventa històries, no em sorprenen. La intel·ligència artificial canviarà el món de l’escriptura com la fotografia va canviar el món de l’art. La fotografia és una mica més literal, mentre que la pintura és una mica més intuïtiva i abstracta.