Nazis i fàmules a la Barcelona del 1941: «Les monges no advertien les serventes que el senyor podia abusar d’elles si volia»

En una nota final, Marta Platel explica que les serventes protagonistes d’‘El baile de las criadas’ tenen pinzellades de les serventes que va conèixer al barri on vivia i a les cases de les seves companyes d’escola, a cavall dels anys 60 i 70, inferim. El barri era la Bonanova i l’escola, «de nenes», el Sagrat Cor de Sarrià, concreta l’autora amb reticència. «A veure si semblaré elitista. ¡No és que fóssim una família de milionaris, ni de bon tros!», diu.

Platel no tenia minyona, però hi havia minyones al seu entorn. A les quals no prestava cap atenció. «Quan anaves a fer els deures a casa d’amigues, et portaven el berenar i t’explicaven batalletes –recorda–. I jo pensava: ‘Per a aquests rotllos ja tinc la meva àvia’». Després de publicar el 2023 ‘El último vuelo de la abeja reina’, la seva primera novel·la, va decidir donar veu a aquestes «dones oblidades» a ‘El baile de las criadas’, novel·la guanyadora de l’últim premi Fernando Lara, recompensat amb 120.000 euros.

Esvàstiques al Palau de la Música

Retrocedim al 1941, a Barcelona. Els nazis estan al seu aire a la ciutat, hi ha grans esvàstiques desplegades en actes a la Universitat de Barcelona, el teatre Coliseum o el Palau de la Música, el règim franquista, tot i ser neutral, i part de l’alta burgesia barcelonina es posen als peus del nacionalsocialisme, per alguna cosa Alemanya va guanyant la Segona Guerra Mundial, de moment.

No sembla una estima recíproca. Es desprèn de la novel·la cert menyspreu de la mimada colònia alemanya pels jerarques, rics i trepes franquistes. «Els nazis consideraven que el feixisme espanyol era massa religiós i clerical –exposa Platel–. ¡Quan anava de viatge, Franco portava la mà incorrupta de Santa Teresa!». L’autora, com moltes d’altres, va tenir notícia de la simpatia de Barcelona per Hitler amb Nazis a Barcelona’,dels historiadors Mireia Capdevila i Francesc Vilanova. «És un llibre fantàstic. Desconeixia per complet el tema i a partir d’allà vaig començar a indagar».

Por de ser cursi

Sí que és recíproc l’amor entre una criada i un vicecònsol alemany, un idil·li explosiu que sorgeix al Saló Cibeles, ball de ‘criades’ on ell no pinta res. Aquest idil·li prohibit, digne d’una cançó de Bambino, és el cor d’‘El baile de las criadas’. «No soc especialment romàntica i em feia molta por resultar cursi –relata l’escriptora–. ¿Com aconsegueixes que aquest amor es palpi i se senti sense caure en la cursileria? Crec que he aconseguit no ser gaire afectada».

El vicecònsul de qui s’enamora Melisa, fàmula a casa dels fastigosos Llebrera, sobretot ell, resulta ser un membre bo del partit nazi: forma part d’una xarxa clandestina que ajuda jueus a fugir d’Europa. «Els nazis van ser el pitjor que ha passat per la història, però hi va haver persones decents en el nazisme –reflexiona Platel–. Tots coneixem Oskar Schindler per la pel·lícula [‘La llista de Schindler’], però n’hi va haver d’altres com ell. Jo em vaig inspirar una mica en Georg Ferdinand Duckwitz [diplomàtic alemany que va arreglar la fugida a Suècia de milers de jueus de la Dinamarca ocupada]».

Senyors i senyorets

Una vegada descoberta per Melissa l’activitat secreta del vicecònsol, la domèstica munta amb companyes en altres ‘cases bones’ una xarxa d’espionatge per donar un cop de mà al seu amor. «No és una història d’espies a l’estil John Le Carré, ¿eh? –diu fent broma Platel–. No es converteixen en espies de bon grat, tenen por, però decideixen fer-ho com una forma de resistència i de prendre’s la revenja davant els abusos que pateixen». De tot tipus. «Hi ha investigadores i autores que han escrit llibres sobre aquella època basant-se en testimonis de criades, i realment eren gairebé esclaves –explica la novel·lista–. Tenien festa els dijous a la tarda i cobraven una misèria, quan no treballaven a canvi de sostre i menjar. A moltes les col·locaven les monges, que els ensenyaven que havien de ser noies bones, netes, obedients i treballadores. Però no les advertien que si el senyor o el senyoret volien, podien abusar d’elles amb impunitat».