Saltar al contingut principalSaltar al peu de pàgina

«La canción»: els secrets de la victòria de Massiel a Eurovisió

Patrick Criado i Carolina Yuste protagonitzen la nova sèrie de Movistar Plus+, que es va estrenar ahir, dijous

Carolina Yuste com a Massiel, a «La canción» / MOVISTAR PLUS+

Carolina Yuste com a Massiel, a «La canción» / MOVISTAR PLUS+

Marisa de Dios

Espanya només ha guanyat dues vegades Eurovisió, el 1968 i el 1969, tot i que aquesta última va ser una victòria compartida amb França, el Regne Unit i els Països Baixos. El seu únic triomf en solitari va ser amb Massiel i el La la la, un episodi que recorda la nova minisèrie de Movistar Plus+ La canción, creada per Pepe Coira i Fran Araújo, el tàndem de guionistes responsable de Rapa i Hierro. L’estrena es produeix només nou dies abans que la Melody intenti emular la gesta amb Esa diva: el passat dijous 8 de maig.

La ficció és protagonitzada per Patrick Criado, que interpreta el jove i ambiciós executiu de RTVE, l’Esteban, que té la missió que Espanya es coroni guanyadora al famós festival, un encàrrec del mateix Franco. «És un tipus a qui no li agrada la música i que vol utilitzar Eurovisió per ascendir políticament. Però el festival li obre una porta que no coneixia de si mateix», avança l’actor d’Águila Roja i Antidisturbios.

El director austríac Artur Kaps (Àlex Brendemühl), responsable dels grans espectacles televisius de l’època, l’ajudarà en la seva missió. Junts emprenen l’Operació Eurovisió, un pla per trobar la cançó i l’intèrpret ideals que projectin a Europa la imatge d’un país modern i obert, tal com desitja el règim franquista. «Era un festival que veien 200 milions de persones, així que era un espai de propaganda i de promoció molt important», comenta Araújo.

Perquè, tal com recorda el creador, la sèrie «explica moltíssimes coses més a banda de la peripècia musical, ja que serveix per fer una radiografia d’un moment històric». «Ens semblava molt atractiu poder utilitzar aquests esdeveniments per parlar de l’oberturisme franquista del 68, d’un moment en què Espanya, en teoria, està canviant, però en realitat no era així perquè hi havia una dictadura i una tensió entre els joves i el vell règim», afegeix també el creador d’Apagón.

La renúncia de Serrat

Ho corrobora Carolina Yuste, que dona vida a Massiel: «La sèrie, evidentment, parla sobre la victòria d’Espanya, però també de l’opressió que vivíem amb la dictadura al nostre país i de la quantitat d’éssers humans que no podien ser qui eren per por a la violència que es podia exercir contra ells», explica la recent guanyadora del Goya a millor actriu per La infiltrada.

El camí cap a la victòria no serà fàcil, tenint en compte l’enrenou que es va muntar quan Joan Manuel Serrat (Marcel Borràs), el primer artista escollit per cantar el La la la compost pel Dúo Dinámico, va posar com a condició cantar en català. «Jo crec que va prendre una decisió molt valenta, i va ser conseqüència d’alguna cosa que ell no podia controlar. Perquè jo puc decidir anar a un lloc amb un objectiu, però també és lícit que, a mig camí, si veig que allò no és el que m’esperava, decideixi marxar», reflexiona l’actor que l’interpreta.

Llicències narratives

«El més fàcil per a ell hauria estat continuar en castellà i pensar que després la gent a Catalunya ja ho oblidaria. Hi havia menys gent catalana criticant-lo que no pas el problema que li venia a sobre en negar-se a anar-hi», assenyala Borràs.

Va ser substituït in extremis per Massiel (Carolina Yuste), tot i que encara quedaven alguns imprevistos més per resoldre que es desgranaran al llarg dels tres capítols que componen aquesta minisèrie dirigida per Alejandro Marín (Te estoy amando locamente), que es pren algunes llicències narratives. «Tot està molt documentat, ens hem llegit fins i tot la biografia d’un dels fundadors de la discogràfica catalana de Serrat, que explicava l’escena en què van discutir. Però hem ficcionat certes parts per fer més interessant la història», reconeix Araújo.

Sàtira

Com incorporar aquest protagonista, «un personatge totalment inventat», però «inspirat en la barreja de molts personatges reals», segons destaca Criado, que considera que la sèrie «es riu una mica, a nivell de sàtira, de tot el que va passar».

«Al final hi ha moltes versions diferents dels fets. Fins i tot els mateixos protagonistes, al llarg dels anys, els han anat explicant de maneres diferents», es justifica el creador, que no va considerar necessari contactar amb Massiel o Serrat per escriure aquesta història. «No és un ‘biopic’ de cap dels dos», insisteix.

«De fet, ens interessava més la informació propera als fets que l’actual. Per això vam llegir moltíssimes revistes del cor de l’època, que relataven el minut a minut de Massiel. Vam preferir utilitzar la documentació del moment que no el record del present», reitera.

Franco i Fraga

Ho insisteix la mateixa Yuste: «En cap cas vam voler fer una imitació de Massiel o una calcomania, sinó més aviat agafar l’essència del personatge i acostar-nos el més possible al seu caràcter».

Completen el repartiment Mariano Peña, en el paper del representant de Serrat; Carlos Santos, que es fica en la pell del cap d’Esteban; Laia Manzanares, com la parella del protagonista; Carlos González, que dona vida al director d’orquestra Rafael Ibarbia; Eneko Sagardoy, com un fotògraf amic d’Esteban; Xose A. Touriñán, com Manuel Fraga; Luis G. Gámez, com Francisco Franco; Rocío Saiz, com la mànager del segell Zafiro; Chloe Berman, com la presentadora d’Eurovisió Katie Boyle, i Garmon Rhys, com el cantant Cliff Richard, representant del Regne Unit al festival el 1968 i favorit del certamen, a qui acabaria derrotant Massiel.

Tracking Pixel Contents