‘Muerte por un rayo’ recorda el segon president dels EUA assassinat

Dels quatre presidents dels Estats Units assassinats mentre exercien el càrrec, James A. Garfield no és el més recordat, potser perquè el seu mandat va ser el segon més curt després del president Henry Harrison: va estar al capdavant del país del 4 de març al 19 de setembre de 1881, quan va morir a causa d’infeccions i complicacions derivades del (mal) tractament d’una ferida de bala.

Per corregir aquest ‘semioblit’ arriba la miniserie Muerte por un rayo, que es va estrenar aquest dijous a Netflix. Es tracta d’un drama històric que relata les històries en paral·lel de Garfield (Michael Shannon) i de l’home que el va assassinar, Charles J. Guiteau (Matthew Macfadyen, acabat de sortir de Succession). El primer va tenir una vida extraordinària: nascut i criat en la pobresa, fou un acadèmic brillant, heroi de la Guerra Civil i respectat congressista abans d’acceptar, una mica a contracor i sense haver-ho buscat, la candidatura a una presidència amb la qual volia netejar de corrupció l’establishment.

Criat sense mare i amb un pare abusiu, Guiteau va deixar els seus estudis de francès i àlgebra per unir-se a la comuna utòpica Oneida, on, segons es diu, no va tenir gaires ocasions de practicar l’amor lliure, però sí que li va servir per inspirar-se per a intentar (sense èxit) fundar un diari anomenat El diari del teòcrata. Després de fracassar també en l’advocacia, es va interessar per la política i va donar suport a les idees demòcrates abans que es convencés a ell mateix que portaria el Partit Republicà a la victòria a les eleccions de 1880.

En aquella campanya presidencial, el partit estava dividit entre conservadors incondicionals i mestissos liberals, però finalment fou Garfield, no afiliat a cap d’aquestes faccions en concret, qui va acabar guanyant la nominació republicana. Guiteau va escriure un discurs que es va acabar llegint un parell de vegades, prou per fer-li creure que era en gran part responsable dels resultats presidencials. Després que les seves peticions de ser cònsol a Viena o París fossin ignorades, abocat a un trànsit entre pensions on mai no pagava, va decidir disparar contra el president a l’estació de ferrocarril de Baltimore i el Potomac, fet que el va acabar portant a la forca.

Fins avui, la història de Garfield i Guiteau no ha tingut gaires referències en la cultura pop. Però almenys un parell d’aquestes són realment interessants: Johnny Cash va publicar el 1965 Mr. Garfield, una cançó sobre el magnicidi atribuïda de vegades a Ramblin’ Jack Elliott, i el gran Stephen Sondheim i el llibretista John Weidman van fer cantar i ballar Guiteau a Assassins, el seu curiós repàs musical dels magnicidis i intents d’assassinat contra presidents dels Estats Units.

Subscriu-te per seguir llegint