'Blue lights', la sèrie britànica del moment consolida la seva llegenda

«Belfast, això és per a tu», deia Declan Lawn, creador de Blue Lights amb el seu vell col·laborador Adam Patterson, en recollir aquell merescut Bafta a millor sèrie dramàtica per la segona temporada d’aquesta aposta de la BBC. L’agraïment té sentit: aquest drama policial no s’entén, no existiria, no seria el mateix, si passés en un altre lloc.

Els nord-irlandesos Lawn i Patterson, antics reporter i fotoperiodista/productor, respectivament, de programes d’investigació, han situat cada temporada en una àrea diferent de la ciutat. La primera se centrava en l’oest nacionalista, on un exmembre de l’IRA (excel·lent John Lynch) liderava un clan mafiós que mai no ha deixat de tenir el seu protagonisme en la història; en la segona ens portaven a l’est protestant per seguir la trama en un pub lleialista, i ara, en la tercera, baixem fins als barris benestants del sud, on la família Ginley s’ha proposat dominar el narcotràfic fent servir una aplicació de missatges encriptats.

En el seu pla hi té molta importància el club privat exclusiu que dirigeix Dana Morgan (Cathy Tyson, antiga revelació de Mona Lisa), l’obertura del qual es complica quan un dels convidats pateix una sobredosi. Dana és només l’última en la impressionant col·lecció de dones riques i complexes que proposa la sèrie; una altra important és Tina McIntyre (Abigail McGibbon).

Però parlem una mica menys dels dolents (humans) i centrem-nos en els herois (encara més humans). En els nous capítols, els nostres estimats Grace (Siân Brooke), Tommy (Nathan Braniff) i Annie (Katherine Devlin) ja no són els principiants del Servei de Policia d’Irlanda del Nord que seguíem al principi. Ara són policies de veritat, i la seva estabilitat es trasllada també per a la majoria d’ells en l’àmbit emocional: la Grace està buscant casa amb l’Stevie (Martin McCann), ara ascendit a sergent provisional, i en Tommy viu amb l’Aisling (Dearbháile McKinney), a qui aquesta temporada els guionistes col·loquen en una situació traumàtica.

De Blue Lights se sol celebrar el seu realisme, aquells detalls que et fan sentir realment a Belfast i veure policies de veritat fent la seva feina. Per preparar cada temporada, Lawn i Patterson queden amb desenes d’agents i escolten les seves històries. Però els nous episodis certifiquen que això és menys The Wire (a la qual s’assembla) que un relleu de les melodramàtiques Happy Valley i Line of Duty. Com la Catherine Cawood (Sarah Lancashire) de la primera, la Grace és una policia que es preocupa per la gent; aquesta temporada, els seus instints d’antiga treballadora social tornen a aflorar quan una jove a qui havia supervisat (i decebut) sembla estar en perill. De Line of Duty i, en general, de tota l’obra de Jed Mercurio, agafa la tendència d’allargar moments de tensió o el seu gust per una acció gens mancada d’adrenalina, com ara en aquesta sorprenent temporada.

Subscriu-te per seguir llegint