"Portebello", la sèrie que relata la tràgica història d'Enzo Tortora, el famós presentador italià acusat de pertànyer a la màfia

Portobello, estrenada a HBO, és la segona sèrie de Marco Bellocchio, llegenda viva del cinema italià, després de l’exemplar Exterior noche (2022), aquella revisió coral i polièdrica de Buenos días, noche (2003), la seva pel·lícula sobre el segrest i l’assassinat del primer ministre italià Aldo Moro per un comando de les Brigadas Rojas. Com en aquella ocasió, aquest lúcid octogenari explora un trauma nacional italià: la detenció, l’ingrés a la presó i el judici a començaments dels anys vuitanta d’Enzo Tortora, una figura estimada i influent que molts van gaudir veient caure injustament.

El guionista i periodista Tortora (un immens Fabrizio Gifuni) s’havia convertit per a molts en algú més de la família presentant el programa televisiu Portobello, que ell mateix va crear amb la seva germana Anna (Barbora Bobulova). El nom remetia al famós mercat de Londres on es venen tota mena d’antiguitats. Pel plató hi passava gent presentant els seus invents, mostrant les seves habilitats o buscant parella o el rastre d’un familiar. Però la secció més esperada era el joc del lloro, en què una persona escollida a l’atzar entre el públic havia d’aconseguir que el lloro Loreto pronunciés el nom del programa en menys de trenta segons. La recreació de Portobello serveix a Bellocchio per desplegar el seu gust per l’humor absurd, que pot aflorar, fins i tot, en obres de temàtica severa.

La diversió es va acabar abans de l’inici de la setena temporada, quan Tortora va ser acusat de tràfic de drogues i de pertinença a associació mafiosa arran dels testimonis de diversos penedits de la NCO, o Nueva Camorra Organizada, el grup criminal fundat a finals dels setanta per Raffaele Cutolo (Gianfranco Gallo). La mirada sobre l’acusat és complexa i sense defugir aspectes cínics.

Prenent com a inspiració un llibre de cartes d’Enzo a la seva companya, Francesca Scopelliti (Romana Maggiora Vergano a la sèrie), Bellocchio i el seu equip de guionistes relaten el viacrucis del ‘showman’ amb calma i minuciositat. En el primer episodi coneixem a fons els engranatges interns de Portobello, així com la vida a la presó de Giovanni Pandico (Lino Musella), col·laborador i escrivent de Cutolo que desenvolupa una obsessió malaltissa pel presentador. Juntament amb el seu company de cel·la, ha enviat a Tortora unes artesanies i no n’ha rebut cap resposta. La venjança no és gens tímida, ben al contrari.

Un cop més, Bellocchio aconsegueix il·luminar-nos els racons foscos de la Itàlia recent i ens recorda els grans drames i crisis socials a què poden desembocar les petiteses humanes. Cada episodi és un festí de detalls brillants, una hora magistral d’un gran observador de les interseccions entre la justícia, la política i els mitjans. Es parla molt dels suposats efectes perniciosos de l’streaming sobre el cinema, però si la preponderància de les sèries vol dir que obtenim sis hores, i no dues, de Bellocchio, potser ens hauríem de mossegar una mica la llengua.