"Yo siempre a veces", la sèrie que desmunta el mite de la maternitat idíl·lica

Hi ha un moment a la vida en què gairebé tota dona es planteja si vol ser mare o no. «Jo em trobava just en aquest procés, però treballo en el sector audiovisual i em feia moltíssima por quedar-me embarassada, haver de deixar de rodar i no saber d’on trauria els diners per criar el meu fill», explica la directora Marta Loza. D’aquesta inquietud personal —compartida per moltes dones de la seva generació— va néixer la sèrie Yo siempre a veces, de Movistar Plus+, un retrat cru sobre la realitat de ser mare soltera a la societat actual, sense una feina estable que permeti la conciliació i travessada per la crisi de l’habitatge.

La ficció, creada per Marta Bassols i Marta Loza, i produïda per Suma Content, la productora dels Javis, Javier Calvo i Javier Ambrossi, es va estrenar a Movistar Plus+ el 23 d’abril. «Vaig veure la meva amiga Marta Bassols, que havia estat la primera a aventurar-se a ser mare, ho estava fent molt bé, però també estava passant per moltes dificultats, i em vaig adonar que aquesta manera de viure la maternitat encara no s’havia retratat», comenta Loza.

A partir d’aquesta experiència individual, el projecte va anar creixent. «Partim de la meva història —explica Bassols—, però hi vam anar afegint moltes capes, com el que havíem vist en altres amigues, les nostres maternitats o el que sentim respecte de com ens van criar les nostres mares i àvies», per arribar a un relat que mostrés «com es cria avui dia en aquestes circumstàncies».

Un retrat cru

El resultat és un retrat generacional honest i realista sobre les dificultats per madurar a la trentena, marcada per la precarietat i el pes de les expectatives. Una comèdia dramàtica, protagonitzada per Ana Boga i David Menéndez, juntament amb Paco Tous, Belén Ponce de León, María de Medeiros, Diane Guerrero, Neus Asensi, Juani Ruiz i Jordi Vilches, que desmitifica la família i la parella perfectes com a resposta a les expectatives d’una generació.

Dirigida per Claudia Costafreda, Ginesta Guindal i la mateixa Loza, amb un equip majoritàriament femení darrere de la pantalla, la ficció reivindica una mirada de la maternitat menys idíl·lica i més crua, que fins ara no s’havia mostrat en l’audiovisual. Només un equip femení podria fer una sèrie amb aquest relat? «No ho sé, potser si els homes miressin una mica millor les dones també podrien, però, sens dubte, la representació de la dona al cinema fins ara havia estat majoritàriament en mans d’homes», exposa Loza. Tanmateix, amb cada vegada més dones al capdavant de projectes audiovisuals, «és normal», assegura la directora, que sorgeixin aquestes històries «amb una mirada més crua i més realista».

Un rodatge diferent

Aquesta sensibilitat també es va viure darrere de les càmeres i es va materialitzar en decisions poc habituals durant els rodatges, com la presència de nadons al set, les pauses per a la lactància i una conciliació real per a les cures: «Hi havia una sororitat enorme. La Ginesta estava rodant amb el seu nadó en plena lactància. Paràvem perquè hi havia sensibilitats, perquè hi havia mares separant-se dels seus fills…», explica Loza.

«Tant de bo això fos la normalitat», apunta Guindal. «Tant de bo, si ets una mare lactant, puguis portar el teu nadó al rodatge i alletar-lo. És una manera de treballar molt més realista», assenyala la directora, tot subratllant la dificultat de conciliar en un sector amb jornades interminables i horaris imprevisibles. «No tenim rutines d’oficina. Un dia rodes de nit, l’endemà al matí. És molt difícil», afirma. Per la seva banda, Bassols reivindica que «les condicions que s’han donat en aquest projecte haurien de ser més habituals».

L’enemic de la maternitat

A la sèrie, aquesta realitat es tradueix en l’evolució de la seva protagonista. «La noia que descrivim no era pobra quan comença la sèrie. Es va precaritzant pel camí com a conseqüència directa que la societat no dona suport a les cures i a la criança», explica Bassols. Aquí se situa el veritable conflicte: «El dolent de la pel·lícula és el neoliberalisme, l’Estat i el capitalisme, que va a tota velocitat i, si no hi ets, t’expulsa». Però mai el nadó. «El seu fill li dona pau, ella volia ser mare. Hauríem pogut descriure una mare penedida, perquè també n’hi ha, però la majoria de mares no estan penedides, estan felices amb el seu nadó, però no se’ls dona l’espai per a la cura».

Aquesta tensió travessa tota una generació desencantada amb el futur. «Les que encara no som mares veiem aquestes dificultats i ho estem ajornant tot. No perquè no vulguem, sinó perquè fa por», expressa Costafreda. Una por que es tradueix en la sensació constant d’«hostilitat». «Per això estem totes en plena congelació d’òvuls», conclou la directora.