"La maldición de Widow's Bay" (Apple TV): aquesta comèdia de terror amb Matthew Rhys no és cap broma

A primera vista, el poble insular de Widow’s Bay, a 40 milles de la costa de Nova Anglaterra, té una aparença del tot encantadora. Però un passeig pels seus carrers o, sobretot, pel seu museu sobre la història local pot fer canviar la perspectiva. Inquieta que no hi hagi wifi enlloc, que costi rebre trucades amb el mòbil o, pitjor encara, que l’illa estigui maleïda, tal com asseguren els seus supersticiosos habitants i com sembla corroborar el museu esmentat amb històries salvatges de caça de bruixes i canibalisme.

La maldición de Widow’s Bay (disponible a Apple TV,) ens presenta l’alcalde d’aquest lloc completament irreal, Tom Loftis (Matthew Rhys, ex The Americans), batallant amb problemes pràctics i amenaces latents de tota mena en un moment en què la seva missió és convertir el poble en una destinació turística. El mateix dia que l’informen d’una misteriosa desaparició, ha de procurar que un periodista de viatges del New York Times se senti com a casa; o, encara millor, lluny d’ella i en un paradís per descobrir. Els turistes acabaran arribant. Els vells temors, també.

Una combinació difícil

Si Widow’s Bay sembla un lloc tan creïble, és perquè la productora audiovisual Katie Dippold fa molt de temps que l’habita. «Tot va començar com un guió especulatiu que vaig presentar a Mike Schur amb la intenció de treballar a la seva sèrie Parks & recreation», explica en una entrevista per videotrucada amb El Periódico. «En aquell moment, el concepte era una mica diferent, amb més bromes. Va funcionar com a carta de presentació i vaig treballar tres temporades amb Schur. Amb el temps, però, tornava a aquell guió i el revisava i reescrivia. Em fascinava el lloc».

Dippold va reduir el nombre de bromes, però La maldición de Widow’s Bay continua sent una comèdia de terror, un subgènere gens fàcil de dur a bon port. «De fet, la majoria de comèdies de terror no m’agraden», assegura. «La meva preferida deu ser Un hombre lobo americano en Londres, una pel·lícula realment atrevida. El moment en què el protagonista es transformava i mirava a càmera és, al meu parer, un dels més esgarrifosos de la història del cinema», considera.

A la seva sèrie, el terror és terror, no una paròdia. «Com a fan del gènere, volia que les tensions es prenguessin seriosament i que l’espectador sentís realment que hi havia coses en joc en aquestes situacions. No m’imagino veient la sèrie si només fos una paròdia. Volia trobar maneres perquè la comèdia i la tensió es reforcessin mútuament i s’alimentessin l’una de l’altra», explica.

Actors i directors somiats

Per aconseguir-ho, li anava bé comptar amb algú com Matthew Rhys, un actor capaç de viure la veritat de cada escena. “Quan es va començar a parlar del seu nom, em va agradar la idea, és clar. Era una fan absoluta de The Americans. Però veient aquella sèrie mai diries com n’és de divertit, Rhys. Sap treure tot el suc de cada broma i té un timing còmic perfecte. A més, fa tot això sense que la veritat emocional de cada escena se’n ressenti”, diu. El mateix es pot dir de la resta d’un ampli repartiment en què destaquen Jeff Hiller (revelació de Somebody somewhere) o un Stephen Root (excap de l’antiheroi de Barry) en el seu habitual punt intermedi entre la vulnerabilitat i la bogeria. “Hi havia moments en què veia Root actuant i se’m trencava el cor. Altres vegades em feia esclatar de riure. És bo en totes dues coses”, assegura.