"Ravalejar", una sèrie rica i vibrant sobre una Barcelona en plena pèrdua d’identitat

Per al cineasta Pol Rodriguez, Ravalejar és molt més que una obra personal: és una venjança a través de la ficció. Fa uns anys, el restaurant dels seus pares, el gairebé centenari Can Lluís del carrer de la Cera, on era habitual veure Peret, Manuel Vázquez Montalbán o José Luis Guerin, va acabar en mans d’un fons voltor juntament amb la resta de l’edifici on es trobava. Van poder continuar renegociant nous contractes de lloguer, però després de l’arribada de la pandèmia, cap al 2021, el grup inversor va aconseguir tramitar una ordre de desnonament i fer-los fora de la seva segona casa.

El codirector de Segundo premio ha convertit aquest referent autobiogràfic en un ‘thriller’ elèctric sobre una família que lluita per allò que és seu. A la ficció -molt realista-, Can Lluís és Can Mosques, i l’alter ego de Pol és el fill gran dels propietaris, l’Àlex (Enric Auquer), que treballa al restaurant quan no ho fa d’estibador al port. No para quiet, és volàtil i febril; exactament el tipus de personatge que Auquer sembla destinat a interpretar. L’Àlex havia arribat a un acord amb un agent immobiliari, Cristóbal (Sergi López), per comprar el restaurant i garantir-ne un altre segle d’activitat, però, en un gir gairebé fàustic, qui semblava amic de la família acaba decantant-se per l’oferta molt més agressiva d’un fons d’inversió.

Sigui com sigui, l’Àlex no es rendeix ni tan sols quan la compravenda de la finca es formalitza. Això només és el començament de la guerra. Amb el suport i la inspiració de la seva esposa Marta (Maria Rodríguez Soto), advocada en un petit despatx d’arquitectes, pren decisions arriscades per defensar l’honor familiar, encara que això li comporti conflictes amb el seu germà petit David (Quim Àvila Conde), menys temerari i molt més obsessionat que el negoci tiri endavant i, de passada, evolucioni. En un guió cada cop més intricat, Rodriguez ha comptat amb grans talents com Isa Campo, inseparable de Lacuesta, o Eduard Sola, que després de Casa en flames torna a sublimar les tensions familiars.

Però, com ja apunta el títol, aquesta no és només la història d’una família concreta, sinó també la d’un barri convuls i, per extensió, d’una ciutat que avança sense mirar enrere ni preservar tant com caldria la seva essència. Rodriguez barreja qüestions com l’ocupació, la immigració, els desnonaments, la gentrificació o la turistificació dins d’una olla a pressió dramàtica amb espai per a punts de vista i estrats socials molt diversos: des de la gent que lluita per un habitatge fins a la vicepresidenta de l’oficina barcelonina del fons inversor, Claire Durand (Alba Guilera), capaç de liquidar les súpliques -disfressades de suggeriments- del patriarca Lluís amb una fredor contundent: «No fem distincions emocionals. El mercat no funciona així». I no, efectivament no funciona així. Afavoreix els qui viuen la ciutat com a turistes i no pas els qui hi viuen.