Crítica de "The Agency" (temporada 2): La sèrie d'espionatge que hauria de regnar

La teoria segons la qual tot remake és inútil torna a ensorrar-se amb aquesta intel·ligent i sofisticada revisió del clàssic francès Oficina de infiltrados. No se’n va parlar prou amb la seva primera temporada, ni s’ha creat al seu voltant una gran aura de culte. Som a temps d’impulsar-la i salvar-la si defensem la segona amb passió? Ho haurem d’intentar.

De nou, Michael Fassbender acumula capes de profunditat i humanitat en la seva composició de Martian (el Malotru de Matthieu Kassovitz a la versió original), aquell agent encobert de la CIA (i no pas de la DGSE) que vam conèixer deixant la seva vida relativament fictícia a Addis Abeba i tornant a la seu de l’agència a Londres. Es pot deixar una terra enrere, però el passat, sobretot el romàntic, és més difícil d’arraconar. Al final de la primera temporada, Martian arribava a acceptar convertir-se en espia de l’MI6 per mantenir segura Samia (Jodie Turner-Smith), la professora d’antropologia amb qui va establir un fort vincle a Etiòpia. El nostre antiheroi va incomplir allò que, segons aprenem del seu cap Bosko (un enorme Richard Gere) en aquests nous episodis, és la primera regla de l’agent de camp: «Amaga els teus maleïts sentiments».

Aquesta segona temporada comença amb un (intent) d'operació de rescat de Samia a Khartum: un equip de vigilància del SAS intenta aprofitar que les Forces de Suport Ràpid l’estan traslladant a un altre lloc per fer-ne una extracció fulminant, però no surt bé i això pot significar el pitjor per a Samia; els seus captors coneixen ara el seu valor. L’extracció reeixida que se celebra a l’estació de Londres és la de l’agent Coyote (Alex Reznik), procedent de Bielorússia. Un èxit acompanyat, a més, de la incorporació d’un nou actiu, Leo Kravitsky (Vladimir Angelove), actual líder d’un grup de mercenaris de l’estil de Wagner. Però els brindis duren poc a l’oficina: no només se sospita de l’existència d’un talp, sinó que, a més, un ciutadà nord-americà sense escrúpols fa anar en orris certs avenços.

Mentrestant, la jove agent Daniela (Saura Lightfoot-Leon), àlies Gremlin, continua a Teheran com a suposada estudiant d’intercanvi (espanyola) de geofísica. Ha fet bona amistat amb un investigador universitari, Zak (Shaheen Jafargholi), implicat en un programa de gestió de residus radioactius i proper a la figura de Hassan Zamani (Keanush Tafreshi), fill volàtil i amant de la festa d’un assessor del govern iranià que està al corrent de qualsevol moviment en matèria nuclear. Una figura aprofitable per a Daniela, però sobretot, com veurem, per a un Martian que ha perdut de vista les seves lleialtats.

Jez i John Henry-Butterworth, guionistes de lliuraments recents de les sagues Bond i Indiana Jones, respecten l’essència d’Oficina de infiltrados en donar tanta importància a les intrigues d’espionatge com al drama romàntic i existencial. Tant l’amor prohibit de Martian com els embolics d’oficina (només aparentment) més anecdòtics estan irremeiablement lligats a decisions i estratègies que poden influir en el mapa geopolític. Cada gest importa: cada instrucció oficial, cada mirada furtiva.

Martian no està preparat per compartimentar, almenys no amb Samia, per qui va sentir un enamorament sobtat que es recrea al segon episodi. Per això traeix els seus, començant per la seva antiga responsable, Naomi (Katherine Waterston), a qui presenta davant del sotsdirector d’estació Ogletree (Jeffrey Wright) com el feix de nervis poc fiable que, en realitat, és ell mateix. No ha sabut amagar els seus sentiments, però ha seguit al peu de la lletra la segona regla de l'agent de camp: "Aprèn a mentir". La tensió és joiosament insoportable.