La sèrie que reimagina "La casa de la pradera" des d’una mirada actual

La casa de la pradera, versió 2026, estrenada a Netflix, és un intent de recuperar la nostàlgia i una relectura que probablement farà aixecar més d’una cella entre els puristes de Laura Ingalls Wilder. Tot comença en un escenari familiar en més d’un sentit: sentim la veu en off de la Laura de ficció (una esplèndida Alice Halsey) evocant el pas de la seva família de la vida que deixen enrere a la que els espera, de la casa al Gran Bosc de Wisconsin als territoris encara per colonitzar de l’Oest. Però, de mica en mica, la ‘showrunner’ Rebecca Sonnenshine s’allunya tant dels llibres originals com, sobretot, de la cèlebre adaptació televisiva dels anys setanta i vuitanta liderada per Michael Landon.

Per començar, allà on el patriarca interpretat pel mateix Landon imposava la seva autoritat moral, el Luke Bracey d’aquesta nova versió (el mànager Jerry Schilling a Elvis) dibuixa una masculinitat molt més vulnerable. La seva dona, Caroline (Crosby Fitzgerald, vista a Palm Royale), manté la devoció de sempre, però hi afegeix una actitud més decidida i resolutiva. «Vaig ser jo qui va decidir venir», deixa clar tant al seu marit com a l’espectador quan parla de l’aventura familiar. I, tot seguit, matisa: «Vaig dir que sí perquè crec en tu», sense trair del tot a l’essència del personatge.

El canvi més significatiu, sobretot respecte de les novel·les, és el pes molt més rellevant que adquireixen els personatges negres i indígenes. George Tann (Jocko Sims), el metge afroamericà que realment va salvar els Ingalls després que contraguessin la malària, gaudeix d’un protagonisme considerable. Se’l presenta com una figura capaç de fer de pont entre comunitats, igual que William Mitchell (Meegwun Fairbrother), un personatge mestís de les Nacions Originàries creat expressament per a la sèrie, que defensa que prefereix «formar part del futur del país» abans que enemistar-se «amb una gent que acabarà prenent igualment allò que vol». Unes paraules d’una gran generositat envers un país que, en la seva Declaració d’Independència, de la qual ara se celebra l’aniversari, només contemplava el punt de vista de l’home blanc propietari.

La jove Laura torna a mostrar una afinitat especial pels nadius americans, una inclinació que aquesta vegada s’introdueix des del primer moment gràcies al personatge de Buen Águila (Wren Zhawenim Gotts), una nena que l’ajuda a aprendre a llegir. Hi ha escenes a les llars dels osage i diàlegs en llengua osage; durant uns instants, sembla que estiguem mirant Los asesinos de la luna, l’excel·lent western de Martin Scorsese.

La responsable de l’aposta visual és Sarah Adina Smith, una directora que es va donar a conèixer amb propostes de gènere tan singulars com un dels episodis de l’antologia de terror Holidays o l’atrevit thriller Buster’s Mal Heart. Pot semblar una elecció sorprenent, però no s’ha d’oblidar que La casa de la pradera sempre havia tingut un rerefons força inquietant. En aquest primer episodi, el ritme accelerat fa que els moments que haurien de commoure no acabin de deixar empremta, ni tampoc permet gaudir com cal dels extensos paisatges d’herba alta, fotografiats amb una gran bellesa per Ari Wegner, nominada a l’Oscar per El poder del perro. Per sort, a partir del segon capítol el relat respira molt millor i comença a revelar un potencial més que interessant.