"Tip toe", la sèrie que alerta sobre l’auge de la LGTBI-fòbia

Ara fa més d’un quart de segle, el guionista britànic Russell T Davies va fer història amb la sèrie Queer as Folk, un retrat vibrant, colorista i reivindicatiu de la comunitat gai de Manchester que va suposar un enorme pas endavant en la representació queer a la televisió. El seu optimisme -no exempt de realisme- va inspirar dues versions als Estats Units: una ambientada a Pittsburgh i una altra, força més fosca, a Nova Orleans, en què un grup d’amics afrontava les conseqüències vitals i psicològiques d’un tiroteig en un club queer, en clara referència a la massacre del Pulse d’Orlando.

La nova sèrie de Davies, que arriba després de la seva nova etapa com a ‘showrunner’ de Doctor Who, té tant de la primera Queer as Folk com de l’última. Tip Toe, estrenada dijous a HBO Max, neix, alhora, d’un orgull inqüestionable i d’una por profunda pel rumb que està prenent el món. "No és només la política, és tot, és el món sencer»" explica el creador de Years and Years. En aquesta època marcada per l’amplificació dels discursos d’odi, la comunitat LGBTQ+ es veu obligada a lluitar encara més que abans pels seus drets, fins i tot, pels que ja semblaven consolidats.

Al centre de Tip Toe hi ha dos homes que viuen porta per porta. D’una banda, hi ha Leo Struthers (l’excel·lent Alan Cumming), propietari d’un bar a Canal Street, l’epicentre de la comunitat gai de Manchester. El va obrir amb un exnòvio (Charlie Condou), que el va deixar per iniciar una relació amb una dona (Clare Calbraith), amb qui ara, a més, està a punt de convertir-se en pare d’acollida, una possibilitat que mai no havia plantejat a Leo. Aquest intenta aparentar que ho té tot sota control, però cada vegada se sent més trencat per dins.

A l’altra banda hi ha Clive Goss (David Morrissey), un electricista casat i pare de dos fills, angoixat per la seva complicada situació econòmica i enganxat a navegar compulsivament per les xarxes socials consumint continguts alarmistes. Es creu tot el que hi llegeix i acaba associant l’homosexualitat amb la pedofília. Dins seu encara hi ha una versió més feliç d’ell mateix, però és incapaç de deixar-la aflorar. Sembla molt diferent de Leo, però està tan sol com ell.

No és cap espòiler dir que aquesta història acabarà malament. Però tot arrenca com una comèdia d’embolics. Després de ser víctima del robatori del seu ordinador portàtil durant una nit de festa, el Leo es veu obligat a demanar ajuda al seu poc afable veí, a qui sorprèn en roba interior. Quan coneixem l’equip i els clients habituals del bar del Leo, el dinamisme còmic es combina amb un drama cada vegada més evident. Parlem de persones obligades a enfrontar-se dia rere dia a una LGTBI-fòbia creixent. Una de les treballadores, Zee (Iz Hesketh), viu al mateix local perquè, des que va fer pública la seva identitat com a persona trans, ja no se sent segura a casa. Melba (Paul Rhys) recorda que abans podia entrar a qualsevol lloc amb tota naturalitat i exuberància, mentre que ara ha de caminar de puntetes -tip toe, com indica el títol de la sèrie- per por de les represàlies.