Guanyadors del Sona 9 l’any 2010, van emergir en el panorama del nou pop català amb un so fresc i espontani, i amb un tema fundacional que era tota una declaració d’intencions: «Jo vull ser la meva iaia / caminar sense bastó / sense pressa per viure / fer un menjar deliciós». Ara, set anys després, el grup osonenc La iaia ha trencat el silenci que mantenia amb un tercer disc autoeditat, Tornar a ser u, que recorda l’inici. Ernest Crusats, Jordi Casadesús i Jordi Torrents seran avui a l’Anòlia (23.45h) i demà als Prats de Rei (22.30h), dins dels Festivals de l’Alta Segarra.

Com va la gira? Què se sent en tornar als escenaris, tres anys després?

Molt bé! La resposta del públic ha estat al·lucinant: tres anys després la gent continua allà, cantant les cançons; les que teníem abans i alguna de nova, tot i que el disc va sortir el 16 de juny. Ara tenim més confiança i més seguretat; hi ha un punt d’experiència que ens permet afrontar millor els directes. Hem necessitat tornar a agafar el ritme, però ja tenim la màquina engreixada. Les sensacions dalt de l’escenari són molt positives, perquè les cançons de l’últim disc ens les creiem molt. Hem estat més temps treballant-les, i quan les cantem tenim una sensació de convicció que es transmet.

Fins ara, han estat fent altres projectes? On era La iaia?

Estàvem fent una pausa. Vam acabar la gira On és la màgia? i feia 5 anys que estàvem força embolicats amb el grup. Simplement vam decidir agafar-nos un temps per a cadascú i carregar piles.

Tornar a ser u. D’on surt aquest títol?

De la lletra d’una cançó, Un i mig, que parla d’un personatge que pateix un cataclisme sentimental, i es va restant a ell mateix fins a tocar menys 20. Els números expliquen les diferents fases per les quals passa fins que torna a ser u. L’eix vertebrador del disc és aquesta història de reconstrucció personal i vital: tornar a aixecar-se un mateix, revifar.

Quina part de les seves experiències personals hi ha al disc?

Són interpretacions del que et passa. No és que siguin cançons autobiogràfiques: la manera de narrar les històries té un punt sofisticat, perquè treballes amb el llenguatge. Les lletres sempre són alteracions de la realitat, però es basen en fets reals.

El senzill No sé què fer amb la meva vida neix d’una sensació real?

Sí, totalment. Quan la vaig escriure segur que ho sentia. Crec que és una sensació que tots hem sentit en algun moment; els temps que vivim són propensos a fer-nos tenir aquests tipus d’incerteses vitals. La vida és tan abstracta que és molt fàcil plantejar-se que tot el que tenim podria canviar, que és eteri i líquid. No hi ha seguretat ni grans ponts de futur.

Al disc també hi ha un tema que parla del canal 3/24 com un «àngel de la guarda».

Sí. Em devia inspirar a casa, al vespre, perquè és quan acostumo a mirar-lo. El 3/24 és com la teva mare: et repeteix històries fins que les entens, et fa companyia, i és una mena d’àngel de la guarda perquè sempre hi és. La cançó és una metàfora del pas de la infància a la vida adulta. Quan ets petit, penses que tot anirà bé, que sempre hi haurà algú que et farà costat. Això se substitueix pel 3/24, símbol de la vida adulta, l’actualitat i la realitat.

El grup ha evolucionat molt des de l’inici fins ara?

Nosaltres tenim la sensació que anem creixent. Potser en sentit contrari: ens estem simplificant. Si volem fer temes que només tenen una estrofa, els fem. Sempre ho comparo amb l’art: pintors que pinten quadres més sofisticats i realistes, els poden deconstruir; cada cop fan menys ratlles, menys formes. Hem evolucionat per fer les cançons encara més senzilles, sense vestir-les amb elements innecessaris.

Pel que fa al so, després d’una maqueta amb un pop-folk molt genuí, el primer disc ja va suposar un pas endavant. Amb On és la màgia? van girar cap a l’electrònica. Ara tornen als orígens?

Nosaltres no ho veiem exactament així, però des de fora ens ho diuen. El primer treball el vam gravar en tres dies; no havíem gravat mai res i és un disc molt bàsic, molt estàndard. Les Ratlles del Banyador va suposar un gran canvi: va entrar Paco Loco, que ens el va produir. El so és més contundent perquè hi ha una persona treballant-hi. Amb On és la màgia? teníem ganes d’experimentar, de sortir d’allò quotidià. Mai no hem vist La iaia com un projecte electrònic, malgrat que tothom diu que ens vam tornar electrònics. En aquest últim treball ens ha influït molt el grup The Magnetic Fields, i l’entenem com un disc més conceptual: destaca allò que signifiquen les cançons.

És més accessible?

Sí; hem intentat que sigui senzill, fàcil, que les històries estiguin explicades de manera evident, que no et puguis perdre, i que les cançons tinguin un so fàcilment reconeixible. A vegades, quan fas música, pots complicar-te molt. Nosaltres volíem tot el contrari.

Vist amb perspectiva, quina va ser la clau de l’èxit de La iaia?

El concurs Sona 9 hi va tenir força a veure; va ser un tret de sortida. Després tot va anar molt de pressa. Tot just començàvem i de seguida vam tenir concerts, festivals, i vam sortir als mitjans. Ho vam naturalitzar; mai no vam tenir la sensació que fos estrany. Ara mires enrere i penses: potser no és el més comú.

Quin és el futur del conjunt?

Anar fent cançons. Aquest últim disc ens l’hem produït nosaltres, i això també ha suposat un salt endavant. Ara som amos i senyors de tot; l’hem pogut fer al 100%, i serà el primer de molts. Tampoc hi ha perspectives ni d’entrar a Espanya ni de triomfar a l’Amèrica del Sud [riu]. Seguirem escrivint i produint cançons.