Per un nus viari de tanta magnitud com la cruïlla entre la Diagonal i el Passeig de Sant Joan, a Barcelona, hi passen diàriament milers de vehicles i vianants. L’indret du el nom de plaça de Mossèn Jacint Verdaguer i al bell mig de l’espai hi fa de rotonda un monument gegant dedicat a l’insigne poeta i capellà. De ben segur que una ínfima majoria dels que hi transiten coneixen la identitat del seu autor: Joan Borrell i Nicolau.

Per subsanar el dèficit, qui tingui ganes de conèixer més a fons l’obra de l’escultor pot anar fins a final del mes vinent al Museu de Montserrat. Una exposició amb 32 obres mostra els vincles de Borrell amb el moviment noucentista al qual es va adscriure la seva creació, i ho fa a través d’una trentena de peces que incideixen en dos eixos temàtics capitals de la seva producció: el retrat i l’ideal femení.

«En la mostra podem veure una representació dels primers anys de l’obra de Borrell, que van coincidir amb l’auge, la consolidació i la decadència del noucentisme», explica l’historiador de l’art i crític Bernat Puigdollers, que és alhora el comissari de l’exposició. És per aquest motiu que el títol remet als primers passos que va donar l’autor en la seva carrera: «Crònica de l’origen».Un artista per descobrir

Homes i dones, personatges anònims i personalitats conegudes, arquetips i al·legories. L’obra de Borrell i Nicolau va gaudir d’un èxit comercial rellevant. En la seva etapa d’esplendor va treballar per nombrosos industrials i magnats de la societat catalana que volien fer-se un retrat. Per aquest motiu, bona part de les obres exposades són inèdites o molt poc vistes pel públic perquè pertanyen a col·leccions particulars. I per un altre motiu: en l’imaginari de l’escultura noucentista, aquest barceloní nascut el 1888 i mort el 1951 no ha tingut una posteritat tan afortunada com la d’altres grans figures del període de la talla de Josep Clarà i Enric Casanovas.

«Els grans temes de l’obra escultòrica de Borrell són el retrat i la figura femenina», apunta Puigdollers: «Les dones que va crear tenien el tors nu, l’esquena ampla, els braços musculosos, els llavis molsuts i les faccions dures. Així entenia l’artista l’arquetip i la representació perfecta de totes les virtuts». Símbol de bellesa, de veritat, de bé, de vida, d’origen... les dones són representades com a mares, com a deesses, però també com a persones modernes.

En el primer àmbit de l’exposició, La Dona: imatge de l’ideal, peces com El Crepuscle, un marbre del 1916, i Figura de dona, una ter-racota del 1935, juntament amb diversos bustos, mostren la manera de fer de Borrell en la representació femenina. Tal com afegeix Puigdollers, «el noucentisme defensava un emmirallament en el món clàssic, als seus valors de civilitat, a l’ordre i la saviesa, però sempre des d’una mirada moderna. Així ho entenia també Borrell i Nicolau, i així ho procurava representar en la seva obra». El comissari rebla el clau de l’argument concretant que la seva escultura «és, en definitiva, la concreció perfecta dels ideals noucentistes. La conjunció de modernitat i tradició, d’ordre i serenitat, element transmissor d’uns ideals de societat i de país, l’anhel d’un món millor».

Els romans i Rodin

En el capítol de les influències rebudes i els referents que van marcar la trajectòria de Borrell, Puigdollers hi assenyala «l’escultura romana de l’època republicana, caracteritzada per la profunditat i el realisme, i l’obra de Rodin».

D’aquest darrer, el comissari de l’exposició indica que «pren mètodes com ara el treball del bloc i el non finito». Al mateix temps, Puigdollers assenyala que Borrell «va trobar en l’esperit clàssic grec la concreció de tots aquests anhels de civilitat, ordre i sapiència».

Totes aquestes fonts de les quals va beure Joan Borrell i Nicolau es reflecteixen també en la part de la mostra dedicada als retrats, El rostre com a reflex de l’eternitat. El visitant hi pot veure bustos dedicats a personatges tan coneguts com Enric Prat de la Riba, Santiago Rusiñol, Joaquim Folch i Torres i Francesc Pujols, alhora que hi ha bustos de dones com la soprano Mercè Plantada i la seva filla, Maria Lluïsa Borrell.

«Els retrats són ponderats i delicats, però alhora severs i d’una certa duresa», afirma Puigdollers. Borrell va assolir reconeixement de jove, i obres com el bust de Verdaguer van consolidar la seva fama. «Malgrat que es tracta d’un retrat pòstum, Borrell i Nicolau va saber captar a la perfecció les faccions del seu rostre i va dotar el seu retrat d’una força extrema que mostrava el poeta en un moment de recolliment, de creació, de gran concentració, segurament en el moment de crear alguna de les obres poètiques més inspirades».

El recorregut per l’Espai d’Art Pere Pruna del museu dóna testimoni també de l’escultura pública de Borrell. A més del monument a Verdaguer, a Barcelona s’hi poden veure algunes escultures a la plaça de Catalunya.