«Anastasia i Christian s'han casat, però Jack Hyde continua amenaçant la seva relació». D'aquesta manera tan breu resumeix la distribuïdora la sinopsi de Cincuenta sombras liberadas, punt final de la trilogia presumptament provocadora i eròtica basada en les novel·les d'E. L. James. I té mèrit, perquè la història que explica només donava per a una pel·lícula... i encara gràcies.
Fonamentalment, aquesta trilogia és la crònica d'una involució moral: la d'un home traumatitzat per les seves trifulgues sexuals de joventut que ha materialitzat en un gust tirant a irrisori pel masoquisme, i la d'una dona que diu que aspira a una relació «normal» però, en un acte de coherència sense precedents, acaba agafant el truc a la dominació sexual i afectiva. En resum, que del que es tracta és d'explicar una història d'amor molt carca però revestint-la d'una suposada capa d'escabrositat. Però no és el cas. Ja no només perquè les escenes de sexe estan mal rodades (aspira a arribar a un públic molt ampli, per més que vagi de trencadora), sinó perquè els seus personatges semblen només vinguts al món per dir obvietats. Aquí hi ha una certa incursió al thriller amb psicòpata, però si has vist el tràiler saps perfectament com es resoldrà.
Dirigida per James Foley, que ja es va fer càrrec de la segona i lamentable entrega, Cincuenta sombras liberadas és efectivament la crònica d'un alliberament: el nostre. Una bona demostració de tot plegat és que, fa més de dues i tres dècades, cineastes com Lawrence Kasdan o Paul Verhoeven sí que sabien rodar thrillers eròtics amb gràcia i capacitat de perdurar; les aventures de Grey i Anastasia, en canvi, són la perfecta metàfora dels temps llastimosament correctes en què ens ha tocat viure.
L'extens repartiment inclou, al costat dels empanats Dakota Johnson i Jamie Dornan, Eric Johnson, Eloise Mumford, Rita Ora, Luke Grimes, Callum Keith Rennie, Bruce Altman, Arielle Kebbel i Kim Basinger.
