L´holandesa Simone Lambregts, fundadora i directora musical de Les Violines, diu, convençuda, que qui s´acosti al taller que la formació oferirà demà al Teatre Casal Cultural de Sant Fruitós, com a prèvia del concert de la nit, s´ho passarà realment bé: «Explicarem les danses col·lectives més populars actualment. Són danses senzilles i molt divertides de ballar amb grups d´amics». Lambregts, que fa ja alguns anys que resideix a Sant Fruitós, lidera un quintet format per Coloma Bertran, Núria Balcells, Clara Ribatallada i Maribel Rivero. Però en el concert de dissabte, Joana Gumí («una jove violinista amb un gran futur», diu Lambregts) substituirà Bertran.

La música ja formava part de la seva família?

Sí. Els meus pares tocaven tots dos el piano. El pare, a més, el flautí i la mare, la flauta dolça. A partir dels 5 anys, als meus tres germans i a mi, ja ens van ensenyar música, i als 7 anys ens va deixar escollir l´instrument que volíem tocar.

I com arriba a treballar i viure a Catalunya?

M´estava a Escòcia, en un campament internacional on es protestava contra míssils nuclears quan vaig fer amistat amb uns nois de Madrid. Volíem realitzar un projecte d´autosuficiència, una espècie de comuna on poguéssim tenir un hort i animals de granja per estalviar-nos el consumisme exagerat. Aquests nois van trobar una masia prop de Figueres i em vaig apuntar al projecte. Jo, a més a més, per fer alguns diners, de tant en tant tocava el violí pels car-rers. A Figueres vaig conèixer, així, el grup Clau de Lluna, em van fitxar i vaig començar la meva trajectòria en la música tradicional.

Sempre tocant el violí?

Sí. Vaig veure que fent música tradicional tenia tot un camp per córrer. Vaig tornar a Holanda per acabar els estudis i treure´m el títol de musicoterapeuta. Però el meu futur el veia a Catalunya.

No és molt difícil, a Catalunya, viure només de la música?

Sí. Les condicions que tenim els músics són molt difícils. Estem molt desprotegits. No hi ha un salari mínim. Una mostra és la gran quantitat de músics excel·lents que per sobreviure han de fer classes de música amb uns sous de misèria. També hi ha molt intrusisme, gent que no són professionals i fan concerts per sota els caixets normals, perquè no n´han de viure. Però, personalment, sobretot gràcies a Les Violines, no em puc queixar.

I arribem a Les Violonines. Com neix el grup?

L´any 1996 vam voler recuperar un repertori de música tradicional catalana i vam veure que el violí no era gaire protagonista, fins i tot quedava una mica deixat de banda. Vam agafar tot de músiques de danses de vells violinistes, com el Peret Blanc, de Beget, o el Pepito Farré, de Tuixent, i els vam donar una nova vida. Un repertori interpretat només per dones violinistes. Va anar molt bé i vam obtenir diferents reconeixements, com el millor disc jove català (de Joventuts Musicals). I encara continua l´acceptació per part de la gent a qui agrada aquest estil de música.

Què escoltarem dissabte?

Peces que hem tret en el nostre darrer CD i dels tres treballs anteriors. L´espectacle es diu Quatre estacions. Són músiques tradicionals antigues i músiques pròpies. També combinem la música tradicional catalana amb la música celta perquè casen molt bé els dos estils. I sempre procurem que totes les peces siguin ballables.