Sant Sebastià, Donostia o Donosti, Easo, Irutxulo. Una ciutat i molts noms. Així és la capital de Guipúscoa, la tercera ciutat del País Basc i la trenta-quatrena més poblada del país, amb uns 186.370 habitants. Enrere queden els escenaris dels atemptats terroristes d’ETA i de la kale borroka. L’urbs s’ha transformat en un lloc plàcid i segur on gaudir de les seves avingudes, els seus festivals i, naturalment, dels seus pintxos.

Amb un quilòmetre i mig d’extensió, la platja de La Concha és el principal senyal d’identitat de Donostia. Des de l’ajuntament fins al Pico del Loro, i de fina sorra daurada, la platja es postula com un sorral perfecte per practicar diferents esports com el windsurf, piragüisme, bodyboard, voleibol o futbol platja. Al llarg del seu passeig, la barana de La Concha -inconfusible gràcies a les seves formes ornamentals-, els seus fanals -que serveixen de premi al Festival de Cinema- i la zona dels rellotges -l’accés principal de la platja-corroboren que sigui considerada per a molta gent la millor platja urbana de l’Estat espanyol i una de les millors d'Europa.

A més, és situada al centre d’una badia, de nom homònim, que comença en el mont Urgull, un parc natural en plena ciutat que antany servia com a antiga talaia d’observació de balenes. El Castillo de la Mota la corona. Construït en el segle XII va ser una peça clau de la defensa de la ciutat, i al seu voltant encara poden apreciar-se els canons i les espitlleres defensives del complex. Actualment és una zona d'esbarjo, especialitzada en senderisme, i des dels miradors es poden gaudir de les vistes.

Una vegada passada La Concha, el passeig acaba a Ondarreta, en el que constitueix una espectacular caminada urbana d’uns set quilòmetres. Just al final, i al peu del mont Igeldo, hi ha el Peine del Viento, una de les obres més conegudes de l’escultor Eduardo Chillida. És un conjunt escultòric format per terrasses de granit de color rosa i tres peces d’acer aferrades a les roques que resisteixen les contínues sacsejades del mar. Com a premi, la vista des del capdamunt del mont Igeldo ofereix una panoràmica de La Concha.

Per si no fos poc, un altre element destacable és l’illa de Santa Clara, situada en plena badia. Es pot gaudir de la seva petita platja, dels passejos fins al far, dels senders amb els berenadors i dels cafès a la terrassa del bar. La seva proximitat amb La Concha, Ondarreta o Zurriola permet el seu accés nedant durant tot l'any.

Voltaire, un dels màxims exponents de la il·lustració, catalogava els bascos com un poble que ballava a un costat i a l’altre dels Pirineus. A més a més, en el seu llibre La Princesse de Babylone els definia com sobris, valents, infatigables i divertits. Això queda demostrat en el nucli històric o la Parte Vieja o Lo Viejo. Allí desenes de tavernes i bars ofereixen barres plenes a vessar de temptacions en forma de pintxos, que van des dels més tradicionals fins a les elaboracions més sofisticades: des de broquetes, croquetes, fins a calamarsets i xampinyons farcits. Els carrers 31 de Agosto i Pescadería són els més concorreguts. La gent salta de bar en bar gaudint de les diferents especialitats de la casa. El Txepetxa, el Ganbara, el Zeruko, Gandarias i Néstor són alguns dels llocs que cal tenir apuntats a l’agenda.

Les begudes que solen acompanyar els pintxos són els txikitos -un got de vi-, els txakolís -vi blanc dolç- i els zuritos -petites canyes de cervesa.

A més a més, el cambrer no apunta les consumicions, sinó que compta els escuradents que el comensal ha deixat en el plat quan ell mateix s’ha servit de la barra. Un escuradents, un pintxo, i la grandària dels escuradents indica el preu. Menjar a força de pintxos no és barat, però és una tradició indispensable de la ciutat. Per això, Donostia té la quantitat més gran d'estrelles Michelin per habitant del món.

Bon profit!, on egin!