09 de març de 2018
09.03.2018
40 Años
40 Años

«No sabia que hi hagués tantes dones violades»

Laia Marull, protagonista de «Brava», que projecta Cineclub pel Dia de la Dona, vindrà aquest diumenge a Manresa a presentar la pel·lícula

10.03.2018 | 07:31
L´actriu Laia Marull en un moment del film.

Laia Marull (Barcelona, 1973) no acostuma a participar en col·loquis cinèfils, però diumenge (18.30 h, Espai Plana de l'Om) serà a Manresa a la projecció de Brava, dirigida per Roser Aguilar, que ha programat Cineclub en el marc del Dia de la Dona. Marull, que és la protagonista de la història, considera «interessant» copsar de primera mà com l'espectador rep la pel·lícula.

La protagonista de «Brava» s'ha d'enfrontar a una agressió sexual. Què la va empènyer a acceptar aquest paper?
La manera d'explicar la història. Que no posava les coses superevidents a l'espectador i deixava entrar al món interior del personatge i viatjar, o no, amb ell. Em va arribar molt la història, que era molt potent, i era un repte molt gran com a actriu. A més, havia vist la primera pel·li [ Lo mejor de mí] de la Roser, i també un curt seu. Vaig pensar que sabia explicar històries, i que estaria bé treballar amb ella.

Més de la meitat de les dones que pateixen una agressió sexual no ho denuncien. La Janine, la protagonista, també ho amaga. Ho entén?
Pel que he pogut veure en la gent, no denunciar és una de les coses que més costa d'entendre, quan és el que passa en la vida real. És curiós que en sapiguem tan poc. És un tabú social. Les conseqüències d'una agressió resulten marcianes. Personalment, ho entenc perfectament. Em sembla horrible que una persona a qui han agredit sexualment, a sobre, se senti culpable i no sàpiga com actuar. L'entorn no és prou calorós. Falla alguna cosa en la societat perquè sigui així en molts dels casos. No en tots.

Per preparar el paper, va contactar amb una associació que ajuda dones que han estat agredides. Què li van explicar?
Els vaig trucar molt a punt de rodar, però em va anar bé per posar-me en situació, per saber com veien les reaccions del personatge... Ara, el primer contacte va ser per Internet i va ser veure les estadístiques i flipar: no sabia que hi hagués tantes dones violades, tantes que no denuncien i tantes que no ho diuen a ningú. Les dones d'AADAS coneixen molt bé la sensació, què et passa per dintre... i també vaig poder parlar amb la psicòloga, que em va explicar com el cervell se't col·lapsa i queda en mode rèptil, de supervivència pura i dura.

Com va preparar l'escena de l'agressió, en la qual uns nois l'ataquen al metro?
Estava coreografiat. No et peguen de veritat i et donen eines perquè no et facis mal, tot i que acabes rebent, de genolls. Vam fer un assaig previ amb els nois agressors, que eren una joia, i també abans de rodar. Ara, com que cada cop tenim menys temps de rodatge, vam haver d'anar a corre-cuita.

«Brava» fa sentir incòmode l'espectador. És una reacció buscada?
No sé si és buscada, però la pel·lícula és valenta perquè no es basa en un guió en què tot està explicat. Ens proposa com a espectador una cosa una mica més difícil. És una història determinada i l'agressió serveix al personatge per adonar-se de coses de la seva vida que no li agraden i li dóna l'opció de canviar. Hi ha una part positiva, tot i el calvari.

La Janine sembla que, aparentment, té una vida desitjada: bona feina, bona parella... Com és el seu viatge interior?
És un viatge molt complex, la por i la culpa inicial l'acompa-nyarà en tot el viatge. En adonar-se que el que l'envolta no la satisfà, té una atracció cap al seu cantó fosc, s'ha de reinventar i va directa a un pou d'on no sap com en sortirà. I ho fa de forma inconscient, no planificada. Surt de la ciutat, però al camp tampoc troba la situació desitjada, amb un pare a qui no pot explicar res.

Fuig de l'hostilitat de la ciutat, però tampoc troba recer al camp...
Per això la Roser posa aquelles prostitutes a la carretera, que són dones treballadores absolutament desprotegides. I el cert és que portem les coses a sobre anem on anem... no te'n desprens fins que ho soluciones.

Vostè ha encarnat també la Pilar de Te doy mis ojos (Icíar Bollaín, 2003). Aquest film va ajudar a la visibilització de les dones maltractades a la llar. Què ha suposat aquest personatge per a vostè?
Aquesta pel·lícula va ser important, perquè es va fer en un moment en què tampoc es parlava gaire de la violència domèstica. Per a mi va significar molt poder donar veu a una situació que, per desgràcia, segueix passant. Va anar bé per començar a parlar de canviar lleis, però passats els anys fa com pena veure que les coses costen molt de canviar. Encara ara aquesta pel·lícula és un referent, es projecta a universitats, entitats socials... i em paren pel carrer per parlar-ne.

Enguany el Dia de la Dona ve precedit per l'esclat d'abusos de poder i d'assetjament sexual denunciats per diverses actrius.
No crec que sigui un problema del cinema, sinó que és en tots els àmbits. El cas és que els del cine tots els coneixem. Però està bé que es comenci a denunciar i a posar el dit a la llaga en un tema que no volem saber que existeix. També m'espanta el linxament popular, però si les dones s'atreveixen a denunciar ara, perquè se senten més acollides, no parem!

Què és el feminisme?
La recerca de la igualtat entre homes i dones.

I s'aconseguirà?
En això treballem, però no sé si ho veurem nosaltres. La generació de la mare va fer molt, però en algunes qüestions hem anat enrere, i estem estancats. Tinc confiança en els petitons, en les nenes que creixen en el feminisme sense saber-ho, i simplement se saben iguals que els nens. Però em fa ràbia que quan van a l'institut sembla que tot va enrere. Alguna cosa falla, perquè no s'avança al ritme desitjat. Es fa estrany reclamar certes coses...

Com la igualtat en els salaris?
És una cosa simple i fàcil d'aplicar. Però si el president diu que és un tema que no és de la seva incumbència... Seria una regulació bàsica, i prioritària, que igualaria en drets i deures.

Brava, de Roser Aguilar; Estiu 1993, de Carla Simón; Júlia Ist, d'Elena Martín... És una collita amb molta càrrega femenina. Com ho veu?
Estan sorgint moltes dones, però el percentatge encara és molt menor i les dificultats per imposar-se com a directores en un món masculí és complicat, així com la possibilitat de tirar endavant un rodatge. Però tenim un planter que va creixent, i és positiu, perquè tenen històries per explicar.

Històries que no han de ser sobre dones ni per a dones, sinó simplement històries.
És una cosa que em feia ràbia que em diguessin quan presentàvem la pel·lícula. Tindria gràcia que un director home només fes pel·lícules per a homes. És una cosa que encara tenim estigmatitzada!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook