El primer record que Lluís Homar (Barcelona, 1957) té de Cyrano en un escenari és amb el nas de Josep Maria Flotats, el 1985. Diu que va devorar el muntatge tres vegades. El personatge d'Edmond Rostand no li era desconegut però, després, no va veure la versió cinematogràfica de Gérard Depardieu (1990) ni la intepretació del 2012 de Pere Arquillué: «No vaig coincidir a Barcelona quan la representaven». Homar és ara el nou Cyrano, en una versió dirigida per Pau Miró, filla de la traducció d'Albert Arribas i amarada (escenografia, música, il·luminació...) de l'esperit contemporani amb què s'ha concebut una obra que dóna l'estocada en la lluita en l'interior del personatge.
Diu que tots tenim un nas, és a dir, una resistència a acceptar el que som. El nas com a ferida. Què ha descobert del nas del Cyrano
El Cyrano és d'aquells personatges que mereixen una obra que porti el seu nom. És un personatge que l'espectador es fa seu encara que pugui semblar que està per sobre del bé i del mal, que el considerem un superheroi capaç d'enfrontar-se a cent homes mentre recita... però el que ens atrau és la seva fragilitat. Té un nas molt gran que no accepta i necessita una sacsejada molt forta per assumir-ho, per acceptar-se. Em demanaves el que m'ha aportat i jo et diria que l'important és saber que és possible acceptar aquella part de nosaltres que ens fereix. Mirar-la de cara. Jo em quedo amb la convicció que no és fàcil, però que és possible.
Contra quin nas ha hagut de lluitar Lluís Homar?
Jo no el tinc tan gros (riu). Sóc una persona poruga, insegura i això, en un món on representa que hem d'estar preparats per a tot... Encara ara, abans de sortir a l'escenari penso que no seré capaç de dir tres frases, i després em passo dues hores xerrant. Tots tenim el nostre nas.
L'escenografia situa l'acció en una sala d'armes d'esgrima esportiva, amb indumentàries blanques, lluny de la convenció heroica de capa i espasa. Era la manera de mostrar la lluita constant que manté el personatge?
El mestre Lluc Castell, i li dic mestre encara que només tingui 42 anys, és qui va idear l'espai escènic. Ens va fer aquesta proposta i la veritat és que va completament d'acord amb l'esperit de l'obra que li volíem atorgar el Pau Miró, l'Òscar Valsecchi i jo. Tenim al cap la idea d'un Cyrano festiu, amb els versos alexandrins, una obra de capa i espasa. Però nosaltres volíem mostrar les ferides i les esquerdes de l'ànima humana. I necessitaven un espai sense distraccions on els actors intenten mostrar aquesta fragilitat i aquest espai de lluita constant que és la vida. Sense guarniments.
Per anar a l'essència.
Sí. Volíem una obra que permetés una capbussada sobre el que li passa a un ésser humà en lluita amb ell mateix... I el cert és que cada cop hi ha més Shakespeares, per exemple, en espais minimalistes, muntatges al servei de la paraula i de les emocions.
Aquest és el seu Cyrano
Sí. I després de 80 representacions podem dir que arriba, que el públic es fa seu el personatge.
Un heroi lleig a qui els espectadors troben bell. Excepte ell.
Sí. L'amor és més important que la bellesa. Però Cyrano no fa aquest pas fins a l'últim moment, que és quan s'exposa. Fa el pas i pren consciència. El problema és ell mateix. Habitualment, els ulls dels altres són molt més benèvols que els propis. El problema és la implacabilitat amb què ens jutgem nosaltres mateixos.
L'obra enfronta l'espectador amb les pors del personatge. Però també vol passar llista amb les del públic?
Sí, és el que procurem. Si només passa dalt l'escenari... A veure, és una possibilitat, però, humilment, el que busquem és que arribi al pati de butaques i commogui i remogui l'espectador. I per la resposta, això és produeix.
...
És la meva manera d'entendre el teatre. Que transcendeixi i ens faci trontrollar una miqueta... des del plaer, és clar. I Cyrano és una partitura meravellosa, que recor-re tot un arc d'emocions, de sentiments.
Això lliga amb la seva aposta per un teatre popular i del màxim nivell en adaptacions contemporànies. Creu que, avui dia, és un camí poc transitat?
Terra Baixa era una declaració d'intencions, una feina que buscava l'excel·lència per apropar-la al gran públic. Hi ha textos i personatges que formen part del nostre imaginari encara que potser no s'hagin llegit: el 'ser o no ser' de Hamlet, 'he mort el llop' de Terra Baixa. Són textos que tenen un reclam popular. Però encara hi ha la creença que treballar pel 'gran públic' vol dir abaixar el llistó. I jo no ho crec, no hi estic d'acord. Recordo el comentari d'un espectador que va anar a veure Terra Baixa i em va dir: 'és la primera vegada que vaig al teatre i no és una obra de riure'. El gran públic pot veure obres de teatre compromeses, transcendents i fer-se-les seves. Pot semblar que s'adrecen a un públic reduït, però lluitem perquè no sigui així.
Explica que en una representació, en el camerino, quan feia Terra Baixa, se li va ocórrer que el proper personatge que havia d'interpretar havia de ser Terra Baixa, Cyrano
La veritat? Amb cap de manera immediata. Ara penso en Lluís Homar a la vida, un personatge que no s'acaba mai. Vinc de R icard III, Terra Baixa, Cyrano... he de pair-ho tot, en el bon sentit, i trobar un espai per escoltar-me.
Si Edmond Rostand hagués escrit un Cyrano
Jo crec que sí, el nas té un caràcter simbòlic i dóna molt de si teatralment.
Què seria Cyrano, avui?
Avui... El que defineix Cyrano i el que el continuaria definint-lo seria la dignitat. No li poden prendre.
